La Vanguardia (Català-1ª edició)
El final de l’espectacle
Àngel Mur va saltar a la gespa com un ressort. La seva cara, desencaixada, anticipava el pitjor. “M’ha trencat, m’ha trencat”, li deia entre llàgrimes Diego Armando Maradona, esperant ja l’arribada de la llitera. “Vaig sentir el cop, va ser com el soroll d’una fusta que es trencava”, explicaria anys després l’argentí. Tot va passar el 24 de setembre de l’any 1983. La jugada es va produir en una zona intranscendent del terreny de joc del Camp Nou, a pocs metres d’on ahir Filipe Luís va fer una entrada a Messi amb planxa. Segurament és injust equiparar aquesta acció sobre Messi amb la que al seu dia va perpetrar An- doni Goikoetxea, per la seva flagrant mala idea i perquè l’exjugador de l’Athletic és incomparable, escollit pel diari The
Times com el defensor més violent de la història del futbol sense veus crítiques que impugnessin l’elecció, però va ser inevitable l’associació d’idees. Goiko es va carregar Maradona i abans va fer el mateix amb Schuster. Era repetidor. Filipe Luís no tenia antecedents, però la ment de molts veterans es va traslladar en el temps cap a aquella diada de la Mercè. La cara de Luis Enrique a la banda va ser la mateixa que la d’Àngel Mur. Messi, igual com en va sortir sencer, va poder acabar partit en dos. No va passar, però va poder passar. Que no repercuteixi en el comunicat mèdic no ha d’eximir l’acció del càstig pertinent.
Va ser una llàstima. Filipe Luís va tacar un partit que feia una pinta fantàstica. La primera part va ser escandalosament bona. L’Atlètic, rejovenit amb homes com Giménez, Augusto, Saúl i Carrasco, no es va comportar com un equip tímid, sinó tot el contrari. Es va avançar al marcador amb justícia, va elevar a trilogia (la parauleta ara val per a tot) la cadena de mals començaments consecutius del Barça i va exigir dels blaugrana una reacció al més alt nivell. L’equip de Luis Enrique, la fortalesa mental del qual està a l’alçada del seu talent, va saber resistir el mal moment (Rakitic va ser clau en aquesta fase) i es va anar refent fins a trobar-se a si mateix a través d’un joc posicional millorat i a l’oportuna aportació sudamericana. Messi, en una jugada col·lectiva, i Suárez, justificant les seves hores de peses (és molt difícil desequilibrar-lo quan guanya la posició), van remuntar i el matx va adquirir un aspecte espectacular. Però va aparèixer Filipe Luís i va fondre el panorama a negre.
La segona part va ser estranya. El Barça es va veure guanyador i va jugar desconjuntat i l’Atlètic, fins i tot amb nou jugadors després de l’expulsió de Godín, va fer mèrits no per empatar però sí per continuar sent reconegut com l’equip més coratjós i solidari del planeta.
Helenio Herrera va dir que es juga millor amb deu que amb onze. La frase conservarà la seva vigència gràcies a l’Atlètic. El Barça ho va fer millor contra onze que contra deu, fins i tot que contra nou. Però continua guanyant. I ahir va aconseguir gairebé mitja Lliga.
Va ser una llàstima, Filipe Luís va tacar un partit que feia una pinta fantàstica