La Vanguardia (Català-1ª edició)
El millor, el compromís
Tan important i transcendent pot ser la victòria del Barcelona ahir com lamentable el nivell mostrat pels blaugrana. Es fa difícil entendre què és el que va fer que el Barcelona només fos superior a l’Atlètic en cinc minuts de futbol delicat i en dos gols d’una bellesa plàstica i col·lectiva per emmarcar. No sabem si és l’estat físic dels jugadors o si el fet de saber que el potencial golejador és tan aclaparador que, sumat als múltiples fronts on competir, fa que els jugadors vulguin però no puguin. Ningú no pot negar que hi va haver compromís. Segurament, poques vegades hem vist Leo Messi defensar com ho va fer ahir. Aquest rendiment pot encendre les alarmes, ja que el Barcelona ha d’aspirar a tot, però d’altra banda cal pensar que, si jugant així s’està on s’està, què passarà quan l’equip agafi embranzida.
Confusió. En la crònica anterior insistia que, quan es parla dels matisos de l’estil, se suposa que aquests matisos s’han d’aplicar per contrarestar aquella part de l’estil que en moments puntuals no permet que el futbol flueixi. Contra l’Athletic de Bilbao, el Barcelona havia decidit de tant en tant passar des de darrere llarg per tenir la possessió més endavant i fer dubtar els bascos de si havien de pressionar o no. Va abandonar l’estil momentàniament per poder recuperar-lo més tard i mentrestant no va arriscar. Ahir, curiosament, no es va fer sinó més aviat al contrari. És a dir: el Barcelona s’aferrava a l’estil en la sortida de l’esfèrica des de l’àrea pròpia, cosa que va propiciar donar la iniciativa a l’Atlètic. I en canvi, quan arribava a zones del mig del camp, llavors l’abandonava i es tornava inoperant. En la sortida des del darrere i davant la pressió dels de Simeone, es buscaven passades interiors. I en canvi, quan la línia de defensa s’acostava al mig del camp, llavors aquestes passades desapareixien.
Piqué, obrer. Si algú no conegués Piqué, entendria des d’ahir que es tracta d’un jugador amb nul·la participació en el joc ofensiu, renunciant a ser decisiu en la sortida de l’esfèrica. Però que, en canvi, es passa tot el partit concentrat per destruir les jugades del rival. Ja sigui de cap, creuant-se a
El fluix rendiment del Barça té una lectura positiva: fins i tot jugant així continua guanyant
les bandes o tirant-se a terra per realitzar tackles decisius. El partit de Piqué va ser bo, però no va fer de Piqué, i llavors el Barcelona perd molt de la seva capacitat ofensiva. I, encara pitjor, no controla el ritme del matx. Si te n’apropies, arribes a establir el ritme de pulsacions del teu equip, marques els temps i els regules segons les teves necessitats de recuperació o la teva capacitat d’explotar estats físics òptims. Per això vam veure ahir un Piqué tan cansat com fart d’haver de defensar tot l’ample del camp. M’agradaria saber la raó per la qual Piqué es va passar el partit fent pas- sades a Mascherano i la majoria de les vegades endarrerint la posició de l’esfèrica, o a Alves. Cap passada cap a l’interior per començar la jugada ni perquè l’hi tornessin i així empetitir els espais entre els jugadors de l’Atlètic. I curiosament resulta que l’única passada vertical, i molt meritòria, per cert, dels centrals va ser la de Javier Mascherano a Neymar i que va servir perquè els blaugrana marquessin el seu primer gol del matx. Piqué va ser el reflex més clar que el Barcelona, tot i competir amb intensitat, aquesta vegada no va ser pas el Barcelona.