Un pacte difícil

Jordi Amat analitza les dificultats de formar un govern després dels resultats del 20-D, que no han atorgat la majoria a cap partit i que tenen una aritmètica enverinada de cara a possibles aliances: “Atrapat en un aparent estat somnàmbul, el Partit Popular, com si no hagués canviat res en l’últim lustre, s’aferra a un edifici institucional envellit afectat d’una aluminosi severa”.

El darrer dia del 2015 Carles Castro va proposar una reflexió sagaç al blog que acull l’edició digital d’aquest diari. Es titula “Una modesta proposició”. Encara hi és. Llegint els resultats del 20-D, suggeria aquesta fórmula per sortir del cul de sac plantejat per l’empat entre dretes i esquerres: que el partit guanyador de les eleccions governés amb el suport (passiu o actiu) del principal partit de l’oposició a canvi de pactar “un programa raonable però atractiu de regeneració política i protecció social”.

Els altres partits es farien també partícips del gran pacte, i per tant d’una reforma en profunditat del sistema, sempre que inclogués una reforma de la llei electoral justa i necessària el propòsit de la qual fos adaptar-la a la realitat i així dotarlos de més visibilitat i protagonisme. No era un plantejament gaire diferent del que Jaime Miquel havia proposat pocs mesos abans a La perestroika de Felip VI. En aquest assaig el veterà analista electoral va postular un procés de reforma per a Espanya que comparava amb la perestroika en la mesura que el podria ordenar i liderar el mateix sistema.

Però la condició perquè aquesta fórmula fos operativa era que els partits del sistema superessin la insuportable lleugeresa de la discussió política problematitzant la crisi institucional de la qual són responsables no en bona sinó en enorme mesura. Però no sembla, ara per ara, que estiguin a l’altura de les circumstàncies. Atrapat en un aparent estat somnàmbul, el Partit Popular, com si res no hagués canviat al llarg de l’últim lustre, s’aferra a un edifici institucional envellit afectat d’una aluminosi severa. Atesa la descoratjadora falta de densitat dels debats postelectorals, és a dir, en no formular alternatives viables als desafiaments plantejats per l’esmentada crisi, la seva estratègia de preservació basada en l’estigmatització de les propostes més o menys de ruptura podria girar-se en contra seu.

Ho va escriure també Castro: “Els sistemes caducs només es transformen de dues maneres; la reforma des de dins o la revolució des de fora”. Si el reformisme no assumeix aquesta disjuntiva, el sil·logisme podria complir-se.