La Vanguardia (Català-1ª edició)
Gabriel Magalhães
ESCRIPTOR
L’escriptor portuguès publica demà Los españoles, una aguda reflexió sobre les contradiccions i dolors d’Espanya. Té una recepta per provar d’encarrilar una concòrdia més gran: que Espanya cuidi totes les seves llengües.
Gabriel Magalhães no és japonès, però parla en haikus. O en tuits. Les seves frases són com les dels llibres de lingüística: cada cosa és a lloc, perquè es puguin analitzar amb plenitud. Subjecte, verb, complements. També se li noten les majúscules, les cometes, el subtext i el pretext.
Gabriel Magalhães és portuguès i ha escrit un llibre, Los es
pañoles (Elba Editorial) en el qual filtra des de la prudent distància lisboeta tota l’Espanya que li arriba pel Tajo.
La idea de Los españoles sorgeix de Los alemanes, un llibre escrit per un nord-americà que l’editora d’Elba, Clara Pastor, te- nia al cap des d’anteriors etapes professionals i que ara ha reeixit a Elba, el segell en què publica només exquisitats; de jardins o contistes holandesos, però només catànies.
“Fer un autoretrat sense mentir és impossible”, proclama Pastor per explicar per què va elegir Magalhães, de qui va saber a través dels articles que escriu a les pàgines d’opinió d’aquest diari.
Així, l’anàlisi de com és Espanya és d’un portuguès semiespanyol –ha viscut a Euskadi, Galícia i Salamanca– exquisit, erudit i fi observador. “Ens ha donat una mirada una mica aèria. Aquí hi ha ball de bastons així que algú s’aixeca”, celebra l’editora.
El llibre de Magalhães surt demà a la venda. Ell va esmorzar fa uns dies amb la premsa barcelonina a la llibreria Laie. Eren les 9.45 h. L’hora va servir per entrar en matèria. “A cap país del món no s’esmorza a les 9.45 h. A la resta d’Europa, incloent-hi Portugal, ja estaríem pensant en el dinar”.
Amb tot just 200 pàgines, Gabriel Magalhães dissecciona com som els seus veïns. Per situar el lector recorre un pèl al tòpic, perquè el que li interessa és llançar-se a suggerir quin massatge necessiten els quàdriceps de l’Estat: “Espanya és un sistema de tensions”.
El pensador portuguès té una proposta concreta per a la situació espanyola, però que sona a sacrilegi, encara que sigui a les lleis vigents: “És un drama que el català no sigui sentit per tothom com una llengua de tot- hom. A Catalunya hi ha una enorme generositat amb el castellà que no és recíproca i que seria enormement útil. No hi ha espanyol que no senti la Sagrada Família o Gaudí com a propis, per què no la llengua?”.
Magalhães suggereix que les escoles espanyoles haurien d’afegir al seu cos acadèmic l’en-
CRÍTICA I RECEPTA “És un drama que el català no sigui sentit per tothom com una llengua de tothom”
LA GUERRA CIVIL “No s’ha enterrat bé; el més desitjable és que no es desenterri de qualsevol manera”
senyament de català, eusquera o gallec (s’imaginen?). “És important que tot espanyol sàpiga que pau significa paz”. Lingüística i intenció.
“Seria senzill perquè Espanya és un país molt reglamentari. Quan s’entengui que les llengües són de tothom –augura– el problema s’acaba”. Si votés, seria d’alguna tercera via, sens dubte.
“A Espanya falten algunes d’aquestes mesures simbòliques”. “Les grans mesures seran les petites mesures, però hauran de ser valentes”, sol·licita.
És més: “La solució al problema espanyol són les paraules, les llengües. Qui ho comenci haurà començat la solució”. L’ús parti- dista de la llengua ha estat un “error tràgic” de la política espanyola, però l’error “més gros” va ser “pensar que l’espanyol seria el gran idioma” del món, cosa que va portar a menysprear –menystenir, no reconèixer, insultar– les seves llengües minoritàries.
Magalhães detecta aquí la
“Negaríem el que és Europa si neguéssim aquesta possibilitat”
punta de l’iceberg d’una incomprensió desigual, a partir de la qual s’estableix una creixent divergència que s’ha traduït en aquest 48% dels vots que en les últimes eleccions van optar a Catalunya per la independència. “Les coses canviarien si a Catalunya la pertinença a Espanya no es veiés com una limitació sinó com una possibilitat”.
“Catalunya serà independent?”, li preguntem, de manera binària. “A Europa avui pot passar de tot. Negaríem el que és Europa si neguéssim aquesta possibilitat. Però no tinc poders profètics. I no dependrà d’un sol element. No pensem que el diàleg de Catalunya amb Europa no serà més fàcil que amb Espanya”.
L’erudit es manifesta en la presentació “amb la prudència del convidat”, però amb daga portuguesa: “Hi pot haver una Espanya nova, que és finalment la que una immensa majoria dels espanyols volen”.
Des de Catalunya, el bram d’uns quants sembla sovint el bramul d’una majoria, per això dubtem. Som mitja dotzena de periodistes catalans: “Hi ha una diferència grossa entre l’escuma audiovisual i la ciutadania del carrer –afegeix–. L’Espanya que vol la majoria és una altra, encara que sembla que públicament tots estem obligats a un cert grau de confrontació”.
Sovint se li escapa la primera persona del plural, encara que “Portugal és vist per alguns espanyols com el que voldrien que fos Espanya”.
Després diu: “Com a estranger vull aprendre a pensar el que és Espanya”, encara que en realitat ja ho ha esbrinat, qui si no: primer, “un teatre”; segon, “un país molt visual, molt pictòric”; tercer, “un país apassionant”.
Com a exemple de tot això narra l’escena del líder de Podem (“l’aroma d’un vell anarquisme”), Pablo Iglesias, en la seva visita al rei, Felip VI, quan apareix un militar i proclama: “Sa majestat el Rei!”. “És una escena del Segle d’Or, Pablo Iglesias orgullosament vestit així... caldrà estar atent a l’evolució de la seva indumentària”, indica. I sobretot, a Magalhães el fascina com la formació d’Iglesias “s’ha apropiat hàbilment de la idea de reconstrucció”.
Com a semiespanyol, el preocupa la pèrdua d’optimisme causada per la pertinaç crisi.
En tot el marc, Magalhães detecta una democràcia amb necessitat d’evolució. “No és una democràcia madura”.
Quaranta anys de pràctica són pocs, i més quan “la guerra civil s’ha enterrat malament”. “Encara que el més desitjable és que no es desenterri de qualsevol manera, perquè les guerres civils requereixen molta prudència. Exigeixen uns 50 anys de transició. L’efecte d’una guerra civil és el cinisme. La guanya el que és capaç de ser pitjor, de ser pitjor d’una manera més eficaç, el més cruel i més guerrer. I això instal·la gran cinisme en la població, perquè qui mana té les mans plenes de sang. A partir d’aquí, la corrupció és una forma de bondat. L’esperit de la corrupció és d’aquell que ‘intenta ajudar’”.