Famílies estalviadores

El total d’amortitzacions és encara molt superior al dels nous préstecs

El volum de crèdits a les llars cau per setè any consecutiu i l’endeutament familiar es redueix un 20,7% des del màxim històric del novembre del 2008.

Del 2000 al 2008 el deute de les llars es va triplicar i han calgut set anys per reduir-lo un 21%

El volum de crèdits i préstecs a les llars i al que el Banc d’Espanya anomena ISFLSH –institucions sense finalitats de lucre al servei de les llars, és a dir associacions i fundacions de tot tipus– va caure fins als 723.528 milions al desembre, gairebé 25.000 milions menys que a finals del 2014. Es tracta del setè descens anual consecutiu, cosa que ha permès un desendeutament familiar del 20,7% des del màxim històric assolit el novembre del 2008 (vegeu el gràfic adjunt) i deixar de deure a la banca gairebé 190.000 milions d’euros.

Les famílies han complert amb el que s’esperava d’elles... després de ser protagonistes actives i les víctimes involuntàries però determinants –segons com es miri– de la borratxera de crèdit més gran de la història del país. Entre principis de la dècada passada, just després que el Banc Central Europeu (BCE) va començar a abaixar els tipus d’interès després dels atemptats terroristes de l’11-S als Estats Units el 2001, i finals del 2008, l’endeutament de les famílies es va més que triplicar, en passar dels gairebé 300.000 milions a més de 900.000.

Van ser els anys de la bombolla immobiliària i creditícia, d’un creixement sense fi de l’economia –el cicle va arribar a durar 14 anys–, del gran xoc migratori i del somni de la plena ocupació (va caure fins al 7,95% de la població activa en el segon trimestre del 2007). Any rere any, el crèdit creixia en taxes de dos dígits, i moltes vegades més a prop del 20% que del 10%.

La inèrcia era llavors tan forta que, fins i tot quan ja s’havien disparat unes quantes alarmes i Espanya estava ja oficialment en recessió, el saldo total del crèdit encara creixia. Però, com tothom ha après ja en aquesta crisi, és molt més difícil reduir el deute que no augmentar-lo. El despalanquejament de les famílies va començar a finals del 2008 i han estat necessaris set anys per retrocedir al nivell, encara molt elevat, del juny del 2006.

Aquest procés s’ha produït per dues vies. D’una banda, la reestructuració del sistema financer i els greus problemes del sector durant els últims anys van provocar una duríssima restricció del crèdit que només ha remès molt recentment. D’una altra, la demanda, amb dues recessions a sobre i una taxa d’atur que va arribar a superar el 26% de la població activa, ha estat fluixa fins fa pocs mesos. En aquest context, les amortitzacions han superat amb escreix la producció de nou crèdit.

Previsiblement, el 2016 pot ser l’últim any en què el saldo final de l’exercici doni un resultat negatiu. El nou crèdit va créixer ja amb força l’any passat, al voltant del 45%, però amb imports encara molt inferiors als de les amortitzacions. Paradoxalment, amb els tipus oficials dels diners a zero –estan en el 0,5% des de l’abril del 2014– és quan les famílies han reduït més el seu deute bancari. La lliçó de la crisi i les seves conseqüències han fet forat en les llars.