La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cuba i França es proposen canviar la ‘posició comuna’ impulsada per Aznar
El gir d’Obama crea noves condicions per a la relació de l’illa amb la UE
La visita del president de la República de Cuba a França, Raúl Castro, de 84 anys i amb bon aspecte, de dos dies de durada i que s’acaba avui, ha estat la primera d’Estat d’un mandatari cubà a aquesta nació i a un país de la Unió Europea des de la independència de l’illa. Fidel Castro va estar a París, el 1996, però amb caràcter oficiós. Al maig la visita de François Hollande a l’Havana també va ser la primera d’un president francès a l’illa. Com s’explica aquest tardà descobriment?
Seria exagerat parlar d’audàcia. La visita d’Hollande a l’Havana va tenir lloc sobre l’empremta de la decisió de Barack Obama, contra el seu Congrés, de relaxar la política punitiva dels EUA cap a Cuba. Hollande va ser el segon europeu –el primer va ser Xipre– que es va afegir a un gest que ja no feia un lleig a Washington.
Durant 26 anys l’illa no només va desmentir la profecia general que anunciava des del 1989 el final del seu sistema polític, sinó que després d’haver viscut el pitjor col·lapse de tot l’antic bloc de l’Est (les seves exportacions van caure un 79%) i enmig de l’ambient internacional més hostil, va practicar l’art de sobreviure amb receptes sense cap connexió amb l’anomenat consens de Washington a base de privatització, retirada de subsidis i liberalització de preus, mantenint el seu Estat social i l’esperança mitjana de vida més alta de l’antic bloc i d’Amèrica Llatina en general.
Va ser en aquell context de penúries sense nom, amb retallades en els pressupostos de defensa abans que en l’educació i la sanitat, que un espanyol, José María Aznar, va introduir a la Unió Europea una política dissenyada a Washington per asfixiar més els seus parents a Cuba i obstaculitzar la seva relació amb Brussel·les: l’anomenada posició comuna. Això va ser el 1996, però no és història, perquè encara s’aplica.
Si les actuals visites tenen importància, és, sobretot, perquè des d’abril del 2014, França “està ajudant a reprendre el diàleg amb la Unió Europea”, va dir ahir el president Castro. Del que es tracta és de canviar un esquema de sancions i alliçonament en benefici d’un mètode més constructiu i independent de la històrica punició de Washington. Irònicament, no és l’audàcia francesa, sinó el mig pas d’Obama, el que ho ha fet possible. Mig, perquè l’embargament, condemnat per 188 països del món a l’ONU (tots excepte els Estats Units i Israel), continua, i perjudica no només Cuba, sinó també empreses europees: el Crédit Agricole francès va ser multat amb 787 milions de dòlars pels seus tractes amb Cuba.
Sobretot des que l’expresident del Senat Jean-Pierre Bel va ser nomenat per Hollande conseller especial de la presidència per a Amèrica Llatina, França s’interessa més per l’illa, el pes econòmic de la qual, reduïda població (11 milions) i problemes interns no guarden proporció amb el seu paper polític i la seva projecció mundial.
Cuba és un soci ineludible per a França al Carib, un mar que, cal recordar-ho, banya territoris continentals i insulars francesos. Cuba ha estat un soci i còmplice diplomàtic important per a França en l’organització de la cimera del clima de París del desembre passat, de resultats tan celebrats com ambigus, però que per a Hollande ha puntuat com a èxit. El president no té, a diferència de molts francesos, una simpatia biogràfica cap a Cuba. A aquests efectes és un polític europeu més. El 2003 va publicar un article en el que qualificava el règim cubà d’“infern”. No és simpatia, sinó pragmatisme. Caldrà veure si funciona a la resta de la UE.
“França ens està ajudant a reprendre el diàleg amb la Unió Europea”, diu Raúl Castro