Els escacs del Rei

La Constitució autoritza el Rei a interpretar; i en tota interpretació hi ha creació de realitat

Hi ha un seguit de moviments tàctics al voltant del Rei, cada cop més visibles en el joc d’escacs en el qual Espanya està ficada. Fa tot just deu dies, el Partit Popular propagava el seu “temor” que Felip VI no donés l’encàrrec d’investidura a Mariano Rajoy, davant l’evident solitud parlamentària del Partit Popular. Era un missatge molt intencionat.

Més que un “temor” era un “desig”. El mal dissimulat desig que el cap de l’Estat li estalviés a Mariano Rajoy l’amargor d’haver de declinar tàcticament l’encàr- rec, proposant una segona ronda de consultes. Rajoy no vol anar al Congrés a cremar-se i, alhora, pretén accentuar les greus contradiccions a l’interior del Partit Socialista a propòsit de la política de pactes, tensions agreujades pel trencador oferiment de Pablo Iglesias.

Felip VI va optar per la prudència. Li va comentar al diputat valencià Joan Baldoví que pensava seguir l’“ordre natural”. Baldoví, home loquaç –bon diputat–, ho va explicar als periodistes. Quedava desactivada la maniobra. El Rei li va oferir verbalment l’encàrrec a Rajoy, i aquest darrer el va declinar, sense retirar la seva candidatura, amb el consegüent cost d’imatge. Pitjor hauria estat per a ell anar al Congrés i sortir escaldat de les dues votacions d’investidura. Des d’aquell divendres 23 de gener les coses li han anat malament al president en funcions. La solitud, la gran solitud, i l’escàndol de València.

Com que la Constitució no preveu un encàrrec automàtic al partit més votat, el passatge de la investidura concedeix al cap de l’Estat espanyol una àmplia facultat interpretativa. “El Rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, i a través del President del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern”. Això és el que diu l’article 99.1 de la Constitució. El Rei escolta, pren nota, interpreta i encarrega. També pot esperar i sol·licitar als partits més temps de cocció.

En tota tasca d’interpretació hi ha creació de realitat. La Constitució autoritza el cap de l’Estat a donar forma al temps polític quan els números no són clars. Com que la història d’Espanya és la que és, l’actual monarquia constitucional sap que ha d’actuar amb prudència, sense temptacions alfonsines. El Rei ha d’ensumar l’olla dels cigrons per saber si el guisat està a punt, potser tastar-lo una mica, sense remenar gaire amb el cullerot, i que perdoni el lector aquesta imatge galdosiana.

Deu dies després, el grup dirigent del PP continua sense reclamar l’encàrrec –la solitud dels seus 123 diputats no s’ha modificat–, però no desitja que el rebi Pedro Sánchez. No fos cas que la llebre s’escapi, esquivi les constants perdigonades –ahir, la filtració de les intervencions més crítiques a la seva política en el comitè federal de dissabte–, trenqui la barrera dels barons, aconsegueixi pujar a la tribuna del Congrés, obtingui l’abstenció de Ciutadans, provoqui que a Podem li tremolin les cames i surti del Parlament amb un govern socialista en minoria i la clau per convocar noves eleccions.

Deu dies després del Rajoy declinant, el Rei ha de tornar a jugar uns escacs subtils al país de les patacades.