La Vanguardia (Català-1ª edició)
El precedent del pacte del Majestic
El 1996 el president del Congrés va donar tres setmanes a Aznar per negociar amb CiU i PNB
A José María Aznar li faltaven vint escons per aconseguir la majoria absoluta en el debat d’investidura quan el 13 d’abril del 1996 el llavors rei Joan Carles el va proposar com a candidat a president del Govern central. Entre la seva designació i la seva investidura, el 4 de maig, van passar tres setmanes en què es va firmar l’anomenat pacte del Ma- jestic, un acord que el PP va negociar des de l’endemà de saber-se el resultat electoral per aconseguir els vots de Convergència i Unió, del Partit Nacionalista Basc i de Coalició Canària.
El Partit Popular va guanyar les eleccions celebrades el 3 de març amb 156 escons, enfront dels 141 del PSOE. Aznar no tenia més remei, com va fer Felipe González la legislatura anterior, que intentar un pacte amb els nacionalistes de CiU i el PNB. A diferència del líder socialista, que ja comptava amb aquests suports ferms quan va ser proposat pel Rei, Aznar afrontava el seu debat d’investidura sense haver tancat encara un acord amb CiU per aconseguir els vots a favor dels seus 16 diputats, que amb els 5 del PNB i els 4 de Coalició Canària garantien la majoria absoluta al Congrés i el seu nomenament com a president del Govern.
La ronda de consultes del Rei que va seguir les eleccions del 3 de març es va tancar després d’una doble volta, interrompuda per les vacances de Setmana Santa, amb la designació d’Aznar, que el rei Joan Carles va comunicar a Federico Trillo, aleshores president del Congrés. Trillo va decidir ajornar la sessió d’investidura fins al 3 de maig, per donar temps a PP i CiU de tancar els seus acords. Això es va aconseguir finalment el 28 d’abril, quan es va firmar l’anomenat pacte del Majestic després que Aznar va arribar amb Pujol a un acord programàtic que garantia la investidura.
El candidat va rebre l’encàrrec del Rei abans de disposar dels suports necessaris per a la investidura