Un bienni reformista

Més que un govern de gran coalició, Espanya necessita un pacte de gran ambició

La Fundación España Constitucional ha publicat un manifest titulat “Davant la situació política”. Els membres d’aquesta fundació –exministres de la UCD, el PSOE i el PP– advoquen per “la via d’una gran coalició, de dos o més partits constitucionalistes, amb un programa concret i firmat, almenys per a mitja legislatura”. El manifest pot encertar la teràpia, però s’equivoca en el diagnòstic: situa com a factor determinant d’aquesta gran coalició la situació d’“extraordinària gravetat” que planteja el procés d’independència a Catalunya.

No discrepo tant de la fórmula que es proposa com del caràcter reactiu, a la defensiva, del manifest. El problema català no és només el resultat de la fugida cap endavant del sobiranisme, sinó que és també l’expressió del problema espanyol en el seu conjunt: la falta d’un projecte col·lectiu, de caràcter proactiu, capaç d’actualitzar el pacte constitucional del 1978. Més que un govern de gran coalició, Espanya necessita un pacte de gran ambició a què es convidi a tots els partits parlamentaris, sense apriorismes ni exclusions, amb una ponència constitucional i una taula social per definir els pactes de la Moncloa del segle XXI.

Apuntaré només alguns ítems. Regeneració democràtica: corrupció sistèmica, finançament de partits i sistema electoral. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques –les nacionalitats de la Constitució del 1978– en una Espanya entesa com a nació de nacions; un federalisme simètric en drets i deures, que garanteixi la igualtat de tots els ciutadans, i asimètric, en competències, sobretot les que es deriven dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil...). Finançament autonòmic: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca –no pas del concert–. Consell Federal: un Senat reduït, a l’estil del Bundesrat alemany, que arbitri sobre l’anomenada “competència legislativa concurrent”. Monarquia: el Rei com a símbol de la unitat d’Espanya, però també de la diversitat dels seus pobles (preàmbul de la Constitució). Unió Europea: adaptació al marc sorgit de l’ingrés d’Espanya a Europa el 1986. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i de quina fiscalitat ens dotem per sustentar-lo.

Aquesta tasca, aquesta gran ambició, es podria fer en dos anys. Al final, com preveu la Constitució, seria l’hora d’aprovar la reforma, dissoldre les cambres, procedir a la seva ratificació per les noves Corts i sotmetre-la a referèndum. Mentrestant, un govern de gestió hauria de despatxar els anomenats afers corrents, consolidar el creixement econòmic i impulsar un pla de xoc social perquè aquest creixement permeti sortir del pou als més damnificats pel llarg cicle de crisi. Un programa reformista per a un bienni reformista, en suma.

Hi ha una persona que està impossibilitada per liderar-lo: Mariano Rajoy Brey. No pot presidir un projecte regeneracionista el responsable màxim, per activa i passiva, de la corrupció del seu partit; ni pot impulsar les reformes el que ha donat repetides mostres d’inanició política.