Una revolució genètica

EL Regne Unit acaba d’autoritzar la modificació de gens d’embrions humans. És el primer país que ho fa. L’organisme regulador britànic competent en aquesta matèria ha donat el vistiplau perquè un equip del Francis Crick Institute de Londres dugui a terme un projecte en què es transformaran embrions humans. Val a dir que el recorregut d’aquest experiment serà limitat. Els embrions sobre els quals s’intervingui no seran implantats en dones, sinó destruïts després de l’estudi. Es tracta, simplement, d’analitzar-los durant els dies inicials d’existència, d’observar com es comporten en els primers compassos de la fertilització, quan l’òvul passa d’una cèl·lula a 250 cèl·lules.

L’objectiu de la investigació és ajudar els científics a desxifrar els motius pels quals algunes dones veuen avortats els processos de gestació. I, també, millorar els tractaments contra la infertilitat. Amb aquest objectiu, els científics podran modificar els gens mitjançant un sistema denominat CRISPR, que ha revolucionat les investigacions biomèdiques en els últims tres anys. Amb aquesta eina, l’ésser humà està a un pas de poder modificar la seva pròpia herència genètica.

El potencial d’aquests procediments és molt gran. Obren la porta fins i tot a la possibilitat de perfilar el que s’ha denominat nadons de disseny. És a dir, criatures humanes que poden ser modificades genèticament amb la finalitat de donar-los una talla, una complexió, un color d’ulls o de cabells predeterminats. Aquesta possibilitat ha suscitat un debat molt viu. Des d’un punt de vista ètic, la simple opció de fer servir la investigació amb aquest horitzó, bàsicament cosmètic, ha despertat suspicàcies i rebuig. Es comprèn. L’experiència vital és complexa i està marcada per esdeveniments de signe divers, davant els quals aquesta mena de modificacions capritxoses poden tenir un efecte molt limitat.

Dit això, la revolució genètica que permet el sistema CRISPR anuncia avenços difícilment menyspreables. Es podrà estudiar el desenvolupament dels embrions humans en les etapes inicials, així com atacar gens defectuosos que vehiculen patologies. Més tard, es podran editar cèl·lules immunes a punt per ajudar, si això fos precís, a lluitar contra un càncer. Perquè l’ADN ja no serà una caixa tancada, sinó un repertori genètic obert i millorable.

Com de costum, el problema o la solució a l’assumpte que ens ocupa no cal buscar-los en les noves eines que la ciència ens va brindant, sinó en l’ús que en decidim fer. Cal trobar un equilibri entre la inquietud científica i el benefici social que se’n pot derivar. I, òbviament, cal esquivar els usos improcedents que poguessin arribar a fer-se d’aquestes eines.

És tan convenient evitar aquests usos inadequats dels progressos científics com també treure’n el màxim partit en termes de salut pública. Així doncs, no és un assumpte que es pugui abordar amb prejudicis morals de cap mena. Tampoc despreocupadament, perquè hi ha el risc de produir modificacions genètiques contraproduents. Convé, al contrari, dotar-se dels organismes reguladors convenients, buscar el consens internacional més gran possible –són ja diversos els països avançats en aquest terreny– i, també, desenvolupar aquestes investigacions amb total transparència. No podem renunciar als progressos científics. Però, alhora, ens hem de preocupar per fer-ne, exclusivament, el millor ús possible.