Portes giratòries

Cal sotmetre a normes l’operació de les portes giratòries sense suprimir-les completament

En el seu viatge a la Còlquida a la recerca del velló d’or, Jàson i els seus argonautes van haver de passar per les Simplègades, roques que s’entrexocaven violentament i que a punt van estar de triturar la seva nau. Aquesta és, pel que sembla, la imatge que ofereixen a alguns les portes giratòries que en la seva imaginació separen el sector públic del privat; un dels partits polítics, en aquest cas Podem, ha proposat que siguin prohibides. La idea és segurament fruit de la inexperiència i no és del tot encertada. És oportú veure-ho precisament ara, quan, coagulat el magma postelectoral i ocupats els seients del nou executiu, aquestes portes passin una temporada treballant a ple rendiment, incorporant al sector públic gent procedent del privat i buscant col·locació en aquest sector a algun desposseït del seu càrrec en el sector públic.

Ben mirat, el pas del públic al privat i viceversa és per si mateix, no només inofensiu, sinó convenient. Un i altre àmbit es desconeixen mútuament amb massa freqüència, i es miren sovint amb hostilitat: el privat sol pensar que la burocràcia només serveix per entorpir la seva gestió, i el públic pensa sovint que l’activitat privada, sobretot l’empresarial, ha de ser vista amb sospita, si no considerada gairebé constitutiva de delicte. Un pot trobar exemples de les dues actituds al nostre país, segurament herència indesitjable de temps passats. En efecte, empresa i Administració són en molts aspectes aliats naturals: aquesta pot obrir portes a l’empresari a l’exterior; pot protegir-lo de competències deslleials, o davant imposicions externes; pot servir-li de referència quan es tracta d’obtenir contractes en altres països; l’empresari, per la seva banda, és qui genera l’activitat econòmica que proporciona a l’Administració el gruix dels recursos que fa servir per a les seves pròpies finalitats. Junts poden arribar on cap dels dos no hi arriba per separat, de manera que els països en què empresa i Administració són còmplices es mostren més eficaços que aquells on estan sempre a punt de brega. En aquest sentit, el pas per les portes giratòries, en un sentit o altre, és un fet beneficiós per a tots, en la mesura que fa més fluid el tracte entre un costat i l’altre.

Però la complicitat ha de tenir els seus límits. L’Estat no és no-- més un bon amic: és també el regulador, i les seves normes no sempre afavoreixen l’interès més immediat dels agents privats. També és un gran client per a molts, l’únic per a alguns, i en tots dos casos això pot suscitar temptacions: la derogació de la llei Glass-Steagall als Estats Units a instàncies del sector financer va contribuir a la crisi recent; els escàndols que aquí van sorgint quan es repassa l’historial d’adjudicacions públiques són un exemple del mal que pot causar una relació viciada entre tots dos mons, que no es mesura només pel perjudici econòmic –obres mal fetes o completament supèrflues– perquè acaba creant un menyspreu generalitzat envers les lleis, fins al punt que la conducta del ciutadà envers la cosa pública es regeix per la vella màxima “robar a lladres no és pecat”. Cal sotmetre a normes l’operació de les portes giratòries sense suprimir-les completament.

Aquí l’instrument fet servir és la legislació d’incompatibilitats. De tant en tant sorgeix des del legislatiu una nova norma, que tracta d’establir on no podran exercir les seves habilitats els qui, després d’una temporada al servei de l’Estat, pretenguin guanyar-se les garrofes al sector privat. L’elaboració de la norma es converteix en un concurs en què els diferents partits competeixen en veure qui posa més traves al pas del pobre cessant a l’altra banda de la porta. Al final del procés sol prohibir-se-li que exerceixi funcions que tinguin res a veure amb el seu càrrec a l’Administració, de manera que, alhora que es limiten les ocasions de suborn, s’impedeix que el cessant sigui contractat per les habilitats i els coneixements acumulats durant la seva experiència anterior, un resultat literalment estúpid. Seria millor que les normes, en lloc d’eliminar l’ocasió del pecat, com fa la nostra legislació, castiguessin severament el pecador una vegada comprovada la comissió del delicte. Aquesta normativa eliminaria algun dels obstacles que dificulten la incorporació de directius privats a l’alta Administració, sense resoldre del tot el problema. Queda, en efecte, la situació dels qui es veuen desposseïts de la seva cadira a la taula del Consell de Ministres per un mal resultat electoral. Són molt pocs els que es reincorporen a la seva antiga activitat; uns no poden, d’altres no volen. L’empresa pública solia oferir un refugi tranquil, avui desaparegut amb les privatitzacions. Només les grans empreses privades en sectors regulats, i per tant amb escassa o nul·la competència interna, poden oferir-los un retir, trànsit a la seva pensió de jubilació. Solució poc estètica? Potser, però pensin els nostres futurs alts càrrecs quines són les alternatives abans de voler suprimir sense donar una altra sortida aquestes portes giratòries, per les quals gairebé tots voldran passar un dia.

PERICO PASTOR