Trampes i trucs

L’ anomenen estratègia, però es tracta d’un truc. La política espanyola s’està poblant de grans estrategs que realitzen grans accions aplaudides pels seus fidels que al final es descobreix que són trampes o jocs d’astúcia plantejats per triomfar sobre l’adversari. Ja en tenim una important col·lecció. La més memorable i de resultats encara incerts és la que va plantejar Artur Mas quan es va proposar de dissenyar una transició cap a la independència basada en habilitats legals per esquivar la legislació de l’Estat, els recursos del Govern central i els frens del Tribunal Constitucional.

Ara, per triomfar en la investidura més difícil o impedir que d’altres l’aconsegueixin, hi ha una autèntica competició de trucs estratègics. La va començar el senyor Rajoy en declinar l’acceptació de l’encàrrec reial. Potser no tenia cap altre remei, però els analistes van entendre, com va escriure aquí Juan José López Burniol, que pretenia deixar Pedro Sánchez “al peu dels cavalls”. Va seguir Pablo Iglesias amb la seva proposta de pacte, que va posar Pedro Sánchez en la disjuntiva d’acceptar les seves condicions o arriscar-se que l’acusin de rebutjar l’“oportunitat històrica” de treure la dreta del poder. I va culminar amb la iniciativa del mateix Sánchez d’enginyar una consulta als militants per burlar-se de l’oposició dels seus barons i comitè federal a un acord amb Podem.

Així es desenvolupa aquesta fase de la vida pública espanyola. Tot és intel·ligent, astut i fruit d’habilitats molt treballades. Però té un problema: darrere d’aquestes accions no hi ha el més noble de la política, que és la capacitat de renúncia en benefici del conjunt de la societat. Al revés: darrere hi ha la permanència o la conquesta del poder, l’interès de partit o l’ambició personal. El més perillós és que el ciutadà entengui que la política és això: una suma de tàctiques i tripijocs. Això d’alguna manera ja es palpa en l’opinió pública, encara que sigui com a intuïció. Si ho confirmen els fets, es produirà el que va anunciar François Mauriac: “No tinc el menor desig de jugar en un món en el qual tots fan trampa”. Ho solem denominar desconfiança. I en el seu resultat, abstenció.