Una gala trista i inútil

Les gales de lliurament de premis de les diferents indústries cinematogràfiques del món són un aparador intel·ligent per fer visible uns productes determinats i fomentar l’assistència al cinema. Com més potent és la indústria que convé amplificar, menys greu és que una gala sigui ensopida o catastròfica. En el cas de la gala dels Gaudí, aquesta lògica s’inverteix. Precisament perquè la indústria cinematogràfica catalana és vulnerable, li convé que la gala sigui potent i que, com a mínim, funcioni com a esquer de motivació, mostra de talent o factor d’autoestima per al sector. Per desgràcia, no va ser el cas. Presentada per una Rossy de Palma condemnada al fracàs per guió, amb unes pretensions escenogràfiques delirants i una deficiència de so a l’altura de la dissonància conceptual de l’espectacle, la gala va naufragar des del primer minut.

DILEMA CINEMATOGRÀFIC. El dilema del realitzador devia ser tràgic. Si es concentrava en el que passava a l’escenari, la vergonya aliena s’expandia com un virus incontrolat. Si enfocava les cares dels espectadors –especialment la de les autoritats i acompanyants–, les expressions de pànic eren tan explícites com alarmants. TV3, que va retransmetre la gala, va encertarla amb els comentaristes, Jaume Figueras i Àlex Gorina. Sense fer sang, van mantenir un to que permetia llegir entre línies i que deixava marge a l’espectador per aferrar-se al clau roent de la dignitat informativa en la narració. Que les gales no tinguin el nivell de les pel·lícules premiades és habitual, aquí i a tot arreu. Però, sense proposar-s’ho, la nit dels Gaudí va acabar semblant un simulacre de paròdia de terror. Posats a intentar salvar alguna cosa, serveix per certificar que, quan ens ho proposem, també som capaços de fer les coses malament. Esperem que la gala només sigui inútil i que, a més a més, no sigui contraproduent.

CERTESES TELEVISIVES. En contraposició al sentiment de fracàs i d’incomoditat, podem trobar raons per a l’optimisme a la televisió. La final del programa Tu cara me suena (Antena 3), amb una important participació catalana en la producció, l’equip tècnic i el talent artístic, va ser un espectacle de primer nivell internacional. És una fórmula d’entreteniment apta per a tots els públics, que juga amb la competitivitat (és un concurs), les emocions (el contrast entre les actuacions i la reacció del jurat), l’empatia de la música i la superació (que uns artistes acceptin un repte determinat). En les setmanes prèvies, semblava que l’actor Edu Soto guanyaria després d’haver-ho fet tot bé. Però l’últim dia el públic decidia i ningú no podia preveure (o sí) que Ruth Lorenzo superaria totes les previsions amb una imitació tan perfecta de Jennifer Hudson (una artista procedent d’un programa de televisió com American

idol) que, si jo fos Hudson, m’obligaria a replantejar-me la meva identitat. Amb una intensitat que, en poc més de dos minuts, es va contagiar per un plató de dimensions gegants, emmarcada per un sentit prodigiós de la realització, Lorenzo va fer petar tots els ploms. Va guanyar sense desmentir cap dels principis d’un programa que aspira a l’excel·lència total.

Esperem que la gala dels premis Gaudí només sigui inútil i que no sigui, a més a més, contraproduent