La corrupció de Hamlet

Gràcies al cicle National Theatre Live, dijous passat uns quants milers d’espectadors vam poder veure en directe des de sales de cinemes d’arreu del món el Hamlet de Shakespeare dirigit per Lindsey Turner i interpretat per Benedict Cumberbatch, l’intèrpret de Sherlock Holmes a la sèrie televisiva. Quan aquesta producció es va estrenar, la tardor passada al Barbican Theatre de Londres, Susannah Clapp va escriure a The Guardian que no recordava haver vist mai un Hamlet tan racional. Buscant els millors Hamlets que tenia desats als calaixos de la memòria, Clapp no en trobava cap que no estigués al caire d’un abisme, a punt de ser engolit per la bogeria o per la perplexitat intel·lectual, per una tristesa aclaparadora o per una immensa agitació política. I, per això, el Hamlet de Cumberbatch, que segons ella recitava el famós monòleg del “Ser o no ser” com si busqués obtenir el suport del públic en un debat sobre la mort assistida, li semblava limitat.

La crítica de Susannah Clapp és un bon exemple del que Hans Robert Jauss i altres teòrics de l’estètica de la recepció afirmen sobre el pes que té l’horitzó d’expectatives del lector o l’espectador a l’hora de donar significat a les obres. Concretament, il·lustra a la perfecció la dificultat de desprendre’s, quan es llegeix o s’assisteix a una representació de Hamlet, de la idea del hamletisme que els romàntics van posar en circulació al segle XIX: l’estereotip del hamletisme com una feblesa malaltissa i patètica del caràcter que paralitza la voluntat i impedeix passar a l’acció a un subjecte més o menys melancòlic que no sap estar a l’alçada de les seves nobles intencions o ob- jectius. Un concepte que no va trigar a cristal·litzar en lloc comú i que, amb el pas del temps, es va usar per descriure no només conductes individuals sinó també comportaments col·lectius, com va fer Josep Pla en uns celebrats articles sobre el nacionalisme català i les seves “reserves mentals” publicat a la Revista de Catalunya l’any 1924.

Però, evidentment, hi ha altres maneres d’entendre Hamlet. Fa uns anys, en un article que es va publicar en volum col·lectiu sobre Shakespeare i el pensament polític modern ( Shakespeare

and the early political thought, Cambridge, 2009), Andrew Fitzmaurice va argumentar molt persuasivament que, als ulls dels contemporanis del dramaturg anglès, Hamlet no era un subjecte morbosament incapaç d’actuar, sinó un home que havia decidit retirar-se d’una vida cortesana podrida per la corrupció. Per una corrupció que, com havia assenyalat anys abans La Boétie, teixia piramidalment xarxes d’interessos que atrapaven en la servitud voluntària aquells que s’hi acostaven i garantia així la supervivència del tirà. Continuar fent-se el boig per poder viure tranquil·lament retirat en la vida contemplativa o comprometre’s políticament exposant-se a lluitar contra un règim tirànic que per interès els cortesans feien veure que consideraven legítim. Aquesta hauria estat, segons Fitzmaurice, la qüestió que Shakespeare, el nostre contemporani, plantejava a Hamlet als seus contemporanis.

Hamlet no era un subjecte incapaç d’actuar, sinó un home que havia decidit retirar-se d’una vida podrida per la corrupció