La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Rivalitat entre nosaltres? No gens”
MÈTODES D’APRENENTATGE “Per la formació prèvia que tinc com a director m’agrada encarar una òpera en conjunt”
Oh, quina pena que en Juan Diego canti al mateix temps que jo a Barcelona! Perquè no podré anar al Palau a escoltar-lo ni ell podrà venir al meu concert. Rivalitat entre nosaltres? No gens. Hem estat amics durant anys i l’estiu passat vam coincidir a la Scala de Milà fent aquest mateix Ote
llo de Rossini escenificat. Érem cinc tenors, amb Edgardo Rocha, Nicola Pamio... i ens comportàvem com un club, dins i fora d’escena. Érem un perill, ha, ha! I precisament el meu amic John Osborn m’acaba de fer un missatge: farà aquest Otello a Viena ben aviat”.
És clar que si algú pateix per no acabar d’omplir demà el Gran Teatre és el Liceu mateix, més que no pas el tenor protagonista d’aquest Ote
llo de Rossini. Un títol que s’intercala amb les funcions de l’Otello de Verdi per donar una oportunitat de comparar les dues obres basades en Shakespeare. Barcelona està tensant la corda, provant-se a si mateixa... Hi haurà públic per omplir un Liceu i un Palau amb aquestes vetllades líriques?
De moment, atès que aquest Rossini en concert es repeteix diumenge i que ha estat baixa en el repartiment Julia Lezhneva com a Desdèmona –s’ha estimat més posposar el seu debut al Liceu i la substituirà la britànica Jessica Pratt (una altra cancel·lació a la Rambla!)–, és possible que qui surti guanyant en aquesta involuntària concordança de la cartellera musical sigui el Palau, perquè si bé el públic català no passa gana de Flórez –el va veure a Lucia de Lammermor al desembre i en recital en l’últim festival de Peralada– el tenor peruà ho ha venut tot.
Kunde, no obstant això, ofereix un al·licient extra: qui el va sentir a l’Otello de Verdi, també a Peralada, pot comprovar ara com se’n surt l’únic tenor capaç de compaginar dramatisme i bel canto. Com afecta les seves agilitats amb Rossini el fet d’afegir personatges de Verdi al repertori?
“Em preguntava com m’afectaria, però la veritat és que és més aviat una ajuda”, assegura el tenor. “L’orquestració és més present en Verdi, interactues constantment amb els altres cantants i hi ha un dramatisme físic i mental, però utilitzo la mateixa vocalitat expressiva que en el bel canto, de manera que tornar a Rossini és com tornar a casa. La veu és potser una mica més grossa, però la tècnica és la mateixa”.
L’únic Rossini que manté Kunde en el repertori és Otello, “perquè és el paper més interessant, i no per casualitat va ser escrit per a un tenor concret”, explica. “De fet, tampoc no tinc altres ofertes. Bé, potser faré Guillau
me Tell, que és un Rossini més lent... però és que tinc tants altres projectes i debuts en marxa...”. Efectivament, Kunde ha incorporat Samsó en el seu historial; serà Renato des Grieux a Manon Lescaut i per primera vegada farà Andrea Chenier i Peter Grimes. Com encara l’aprenentatge de nous repertoris?
“Tinc diverses maneres de fer-ho. La música se’m fa fàcil; m’agrada aprendre l’òpera sencera abans d’anar per parts, perquè vaig ser format com a instrumentista i director, i necessito veure-la en conjunt. Però el problema quan tens tantes coses en procés és de memòria... amb el text. Per aprendre’m una obra m’hi estic dues o tres setmanes; per memoritzar-la, tres més, i l’acabo memoritzant als assajos. L’altre dia assajant amb Plácido Domingo em va caure una de les fitxes que duc a la butxaca dels pantalons per comprovar que vaig bé, i em va dir: ‘Som els únics músics que han de memoritzar tot el que fan a l’escenari’. Bé, a les funcions no en porto, esclar”.