La Vanguardia (Català-1ª edició)
El vell i indomable Picasso visita el jove pintor al seu museu barceloní
El Louisiana Museum hi diposita temporalment tres olis de la seva última etapa
Indomable i resolut, Picasso es va aferrar fins a l’últim moment als pinzells per demostrar-se a si mateix que era viu. “Cada vegada tinc menys temps i més coses a dir...”, es lamentava. El Picasso que lluita contra el temps és un Picasso salvatge, vigorós, de traç urgent, com aquell Jugador de cartes II que va pintar el 1971, ja nonagenari, on tornen a sorprendre les múltiples entonacions del seu llenguatge, la seva audàcia estètica i la seva volcànica imaginació. Arribat del Louisiana Museum of Modern Art de Dinamarca, ara el quadre penja al Museu Picasso de Barcelona al costat de Dona i tocador d’aulos II (1956) i Le déjeuner sur l’herbe (1961), tres convidats molt especials (fins al 20 de juny) que, més enllà del que tenen de retrobament amb el primer Picasso, aclareixen la seva última etapa de vida, molt més rica i diversa del que explica la historiografia oficial i pendent encara d’una profunda revisió.
Ho apunta Malen Gual, conservadora del Museu Picasso de Barcelona, que acull aquestes tres obres excepcionals gràcies a una política de col·laboració iniciada pel seu director, Bernardo Lania- do-Romero, amb el museu danès, on a partir del juny s’exhibiran 26 dibuixos de la col·lecció amb el títol Picasso abans de Picasso. És la primera vegada que aquests tres olis s’exhibeixen a Barcelona i només un s’havia pogut veure abans a Es- panya: Le déjeuner sur l’herbe, que va formar part de l’exposició Picasso: las grandes series, organitzada pel Reina Sofía el 2001. Entre el 1953 i el 1971, dos anys abans de morir, l’artista s’enfronta amb els grans temes i mestres de la pintura universal, els combat i i s’hi baralla. Les dones d’Alger, d’Eugène Delacroix, Las Meninas, de Velázquez (l’artista en va donar la seva versió al museu barceloní i és l’única suite que conserva reunida íntegrament) o Le déjeuner sur l’herbe de Manet, de la qual va fer 27 pintures, a més de 150 dibuixos, litografies, gravats, cartrons...
En la que s’ha desplaçat a Barcelona Picasso centra la mirada en el personatge anomenat le causeur (ell mateix contemplant les dues dones despullades, més despullades, si és possible, realçant la blancor de la seva pell sobre un fons verdós), mentre que expulsa del quadre l’altre personatge masculí. Un Picasso que sembla que les vulgui tocar amb la mà, però que viu una dolorosa tragèdia, com va explicar John Berger a Fama i solitud de Picasso: “S’estava fent vell, era més orgullós que mai, estimava les dones tant com ho havia fet sempre i s’enfrontava a l’absurd de la seva pròpia impotència relativa. Una de les bromes més antigues del món va passar a convertir-se en el seu dolor i la seva obsessió i, igualment, en un repte per al seu immens orgull”.
La tercera obra, primera cronològicament, és Dona i tocador d’aulos II, realitzada el 18 d’abril del 1956 amb dues pintures i dues litografies sobre el tema (aquestes últimes s’exposen també a la sala) a la Costa Blava, on es va refugiar després de la Segona Guerra Mundial i, posant fi a una llarguíssima època marcada per l’horror i l’angoixa, es va retrobar amb la llum de la Mediterrània.
El Museu Picasso acull ‘El jugador de cartes II, ‘Dona i tocador d’aulos’ i ‘Le déjeuner sur l’herbe’