Un any sense més ‘Pa negre’ que el de Rossy

En la nit canina que va ser el lliurament dels Gaudí, en què Truman i El llarg camí... van ser reconegudes com les millors pel·lícules, hi va haver massa absències. Entre les faltes destacades, els gossos protagonistes dels dos films. Un, en Troilo, de Truman, que ha mort. Descansi en pau. De l’altre, que es diu Elvis, no se’n sap res. Però segur que l’Elvis va excusar la seva presència, com la van excusar tants d’altres.

Ricardo Darín, Laia Costa i Dolores Fonzi, per exemple. La seva falta es va notar més perquè havien guanyat premi. Però a més d’ells, va faltar molta més gent d’això que se’n diu el món del cinema. L’absència que es va notar més –pel sorollós buit que va deixar a l’Auditori del Fòrum– va ser la de Rosa Maria Sar- dà, Gaudí d’Honor. El públic es va aixecar i va aplaudir quan es va anunciar el guardó per a ella. Però va ser breu: els quinze segons que Pol Mainat va trigar a agrair el premi en nom de la seva mare.

Els que sí que hi van assistir van ser els polítics, a la cerimònia no en van faltar. Van copar la fila vuit. Però no tots van ser iguals per a TV3, que transmetia l’esdeveniment. El president de la Generalitat, per exemple. Podríem dir que Carles Puigdemont, amb els repetits enquadraments de la seva persona –hieràtic, sense transmetre gaire alegria– va ser una de les estrelles de la nit. Ada Colau només va aparèixer un parell de cops. Tampoc no feia cara d’irradiar felicitat. Ni tan sols Santi Vila, conseller de Cultura, que somriu com ningú, no va fer lluir gaire el somriure. Les càmeres només volien president, president...

Un lliurament és, en bona mesura, un exercici d’emoció continguda on es reparteixen premis, com a la tómbola. Tot i que no sempre toca. Ni xiulet ni pilota. Per això compta tant o més la cara del vencedor com l’expressió amb què el perdedor rep la notícia. Aquests moments són l’espectacle més enllà de les presentacions d’uns i altres. Si aquestes imatges no hi són, si falta gent per omplir-les, què passa? TV3 intentava tapar la falta d’imatges significatives amb Jaume Figueras i Àlex Gorina, que omplen el buit de paraules (gairebé sempre sàvies) entre aparicions –sí, aparicions– de Rossy de Palma...

La seva presència havia de ser l’oli que fa que la maquinària no s’aturi i funcioni amb precisió. Però el seu histrionisme indecís i cridaner, de vegades fent playback, va ser per moments pur oli... de ricí, difícil de digerir. Però quins vestits més bonics i transgressors, això sí. De les millors coses de la vetllada. D’exposició, de museu. Pel record. Incloent-hi els tres pans que en un moment donat es va posar al cap. Però que poc sentit que tenia! Una gala no és una performance artística. En aquest sentit va ser arriscada, i això s’ha de reconèixer. L’Acadèmia buscava nous camins, però ens hi vam perdre.

Volíem –volien els organitzadors, amb l’ambició que els caracte- ritza– emoció internacional, perquè els Gaudí siguin exportables. Transgressió a la italiana o a la francesa, diguem-ne. I una presentadora que vengui. Però es van oblidar de l’humor domèstic, més d’estar per casa. I què vam tenir? Una mena de consolador, més aviat petit i ne- gre, a la mà de Rossy de Palma Ho enteneu? Us fa gràcia?

I a sobre les errades tècniques: el so, confús a la sala, inoïble per moments a través de la pantalla. “Estoy muy jodidilla” o alguna cosa així, li va semblar a un que sentia que deia Rossy de Palma, que s’havia retirat al camerino. “He sentit el mateix que vosaltres?”, es va preguntar en veu alta Sílvia Pérez Cruz des de l’escenari, quan De Palma es va immiscir en la seva cançó sobre desnonaments. Efectivament, Sílvia, alguna cosa vam sentir.

Però això és excusable, com gairebé tot el que té a veure amb la tècnica. Perills del directe. El problema és la idea general, allò que a Airbag en deien el concepte. L’Acadèmia, amb aquests Gaudí, volia aconseguir l’excel·lència. Però l’experiència diu que funciona millor la ironia arran de terra, la causticitat compromesa amb el dia a dia.

Els Gaudí 2016 aspiraven al cel i han volgut volar tan alt que s’han cremat les ales, com Ícar amb el Sol.

O més ben dit, s’han cremat els tres pans negres al cap de Rossy de Palma, i el consolador, també negre, se li ha fos a les mans.

La falta de gent del cinema i l’excés de polítics marquen uns Gaudí ambiciosos però en bona mesura fallits