La Vanguardia (Català-1ª edició)
José Tomás i el costat fosc de la glòria
El matador de Galapagar va ser molt qüestionat a la plaça on va tenir la seva alternativa fa 20 anys
Diuen que, quan torejava Juan Belmonte, aquell dia la ciutat vivia una febre estranya. L’últim dia de gener Ciutat de Mèxic semblava que anunciava l’estiu, i potser també va viure aquell procés febril.
Des de mig matí la gentada va prendre els voltants del gegantí embut d’Insurgentes, un anar i venir de rostres sufocats pel sol i l’emoció ansiosa de qui sap que serà on altres voldrien ser.
Totes les entrades venudes des de feia tres mesos i els revendes jugant-se-la davant la (molt) visible presència policial. Molt a prop (en la relativa proximitat d’una ciutat desmesurada), José Tomás caminava, camuflat amb gorra i ulleres de sol, pels voltants de l’hotel, del qual amb prou feines tres hores després va sortir vestit de rosa i or per intentar tancar el cercle amb una ciutat, una plaça, que fa dues dècades va ser escenari del seu pas a matador de toros i que, malgrat triomfs puntuals, se li resisteix.
L’“olé” de més de 40.000 colls i cors a l’uníson en el moment d’arrencar l’entrada en comitiva, José Tomás i Joselito Adame mà a mà, estremeix l’ànima. Ja estava tot disposat per al triomf, potser l’apoteosi...
Fins a la boca de reg se’n va anar José Tomás en el que obria festa (que fluixejava més del compte), amb un pom de veròniques que van ser carícia. Mim en els llargs naturals i també en els rodons, que no evitaven les claudicacions del toro. Els banyots sempre acariciant cuixes i panxa, aturades que no alteraven el pols del torero i sí del públic, que va veure com rodolava per terra i quedava a la mercè d’una cornada que afortunadament no va arribar. Es va aixecar amb arravatament, el mateix que van tenir mitja dotzena de rodons, tres de naturals i una temptativa abans d’un altre ensurt, el torero sobre l’arena i els banyots apuntant al coll. Una trinxera superba i orgullosa prèvia a una estocada, la petició d’orella atesa pel jutge de plaça, i quan José Tomás la va recollir de les mans del genet la gent va protestar amb força i sense motius. I no hi va haver ni volta a l’arena.
En aquesta reacció del públic hi havia els indicadors que en la seva pròpia capacitat de convo- catòria, en el seu halo de torero al marge d’un sistema que repudia però del qual –és el mercat, estúpids!– també obté (just) profit, porta una penitència que potser en aquell moment es va veure més diàfana que mai. Els mateixos, alguns, que havien viatjat per terra, mar i aire per veure’l, i també els que havien pagat per la localitat fins a dues mil (sí, dues mil) vegades més del que valia una entrada d’unes taquilles que s’havien tancat dues hores després d’obrir-se, ara el qüestionaven.
Al seu segon toro ningú no li va poder retreure presència. No hi va haver toreig de capa, però sí una faena de fondària intensa i lentitud colpidora en les tandes en rodó, de pols ferm, traç llarg, cintura trencada, pit enfora, sabatilles quietes. També van ser així els naturals, la cama esquerra com a eix de compàs inamovible i assentada a l’arena. Reunits, superbs per compromís i composició, com el canvi de mà. Però l’espasa, el seu mal maneig, va ser l’alleujament, l’excusa perfecta perquè la glòria es quedés a saludar una tíbia ovació.
I amb el cinquè va arribar l’escàndol. Tot just sortir per la porta toril el públic va protestar per –deien– un aspecte jove, i el jutge el va rebutjar. Segons aquest criteri, i vist (per televisió, que diuen que tot ho fa més gran) el que habitualment es toreja a Insurgentes, cada tarda n’hi hauria tres o quatre de sobrers.
Però continuem. Va sortir el de reserva, lleig per fora i per dins, i de les graderies arribaven crits, xiulets, tota una banda sonora ambiental que a José Tomás, després d’una ajustada entrada en comitiva per xiqüelines de mans molt baixes que amb prou feines va tenir ressò, li va fer marxar les ganes d’allargar-se i va tirar pel carrer del mig entre l’esbroncada de la majoria.
Objectiu assolit per a molts, més encara quan al torero local, Joselito Adame, nou ídol d’una afició que feia temps que el bus-
Els que van arribar a pagar un preu fins a 2.000 vegades més car que el de la taquilla ara el qüestionen Quan José Tomás va recollir l’orella de les mans del genet la gent va protestar amb força i sense motius
cava però no el trobava, li van tocar dos toros que li van permetre un toreig variat, alegre i desenganxat, i va ser el triomfador.
Entre barreres, José Tomás, amb els cabells esbullats amagats i cada vegada més blanc sota la montera, mirava sense veure com Adame (d’Aguascalientes, la ciutat on el de Galapagar viu gran part de l’any, la que li va donar la vida i, alhora, la que va estar a punt de llevar-l’hi) feia la volta a l’arena en clar triomf.
José Tomás mirava cap endavant, potser volent sortir d’aquell costat fosc de la glòria a què, per una tarda, va ser empès, precisament a la plaça on no s’hi hauria volgut trobar mai.
Ara, amb tota la temporada al davant, ningú no és capaç d’imaginar-se quina serà la determinació d’un torero entotsolat i que es guia per paràmetres inescrutables. S’anunciarà en alguna altra corrida? Si és així, on?
Hi ha qui li exigeix que abanderi, amb la seva presència a les arenes i amb els toros més exigents, la lluita contra la intolerància antitaurina per reconeixe’l només així en la seva grandesa. No seré jo.