Els hereus

Després de les eleccions, Convergència i PSOE poden trobar-se amb allò que els metges anomenen “pronòstic reservat”. Dels socialistes en parlarem un altre dia. Apuntem ara només quin pot ser, si la hipòtesi del sorpasso es confirma, el seu trist dilema: el de l’ase de Buridan. L’escolàstic Jean de Buridan estava tan convençut de les possibilitats ponderatives de la raó que uns adversaris seus van imaginar un apòleg en què la raó, descrita com un ase, queda paral·litzada entre dues necessitats idèntiques. Situat entre un sac de gra i una galleda d’aigua, l’ase moria d’inanició, incapaç de decidir-se entre la gana i la set. Vet aquí el PSOE, si queda tercer. Si dóna el govern al PP, regala el seu espai d’esquerra a Podem. Però si dóna el govern a Iglesias, regala el seu espai de centre. Ni pot apagar la set, ni pot satisfer la gana.

El cas de Convergència també és de confusió. Els seus problemes són deguts, no solament a la família del fundador, sinó al fervor amb què Artur Mas ha confós tàctica i estratègia. Al meu Empordà natal, aquell pagès que, per amor als jocs d’atzar o a la bona vida, havia d’anar hipotecant les seves terres era anomenat “hereu escampa”. En vaig conèixer un. Fill d’un mas esplèndid, vivia com un marquès. Freqüentava fondes i casinos, però ningú no l’havia vist mai al tractor. Per finançar el seu tren de vida, es va deixar enllaminir per un empresari que li deixava diners com si fos el seu millor amic. Quan el deute era tan gran que ja no es podia tornar, l’empresari li va tallar l’aixeta i se li va quedar el mas i les terres. Ara aquell mas és el Camelot d’una gran família gironina (per bé que aquest episodi no ha estat mai novel·lat).

La CDC de Mas ha anat dilapidant les seves finques electorals com un hereu escampa. El 2012 es va hipotecar a l’estratègia d’ERC. Ho va fer sense pensar-s’hi gaire: el maquillatge independentista dissimulava bé la impopularitat de les retallades. Va perdre 12 diputats (que ERC es va quedar). Després, tement la soledat, va impulsar Junts pel Sí teòricament per volar cap a la desconnexió. Més finques electorals perdudes. Un instant després d’aprovar al Parlament la declaració de ruptura (la que ara el Tribunal Constitucional ha tombat agafant-se a una qüestió de forma), importants convergents ja demostraven que allò que, per a tants catalans de bona fe era èpicament estratègic, per a ells era teatralment tàctic. Vegem-ho: la declaració desafiava l’Estat, però un minut després Mas Colell, encara conseller, deia que si calia demanar els diners del FLA de genolls, ho faria. Aquest joc els ha portat a hipotecar els valors principals del partit (propietat i seguretat) a la CUP.

Ahir Francesc Homs, mentre els seus companys del govern negociaven in extremis els pressupostos, deia que la CUP no és de fiar. La frase conté el mateix joc però a la inversa: l’estratègia presentada com a tàctica. No trigarem a sentir cites de Rimbaud per envernissar les portes del partit refundat. El jove poeta va tornar d’una temporada a l’infern afirmant que la moral és la feblesa del cervell.

Tornaran d’una temporada a l’infern afirmant que la moral és la feblesa del cervell