Líbia, la batalla que ve

En la política internacional sovint es produeixen efectes òptics curiosos. Crida l’atenció, per exemple, el discret interès espanyol per les eleccions presidencials del Perú, comparat amb la gran passió veneçolana. Compte, que estem parlant de populisme. Keiko Fujimori contra Pedro Pablo Kuczynski. Vot a vot, en un recompte veritablement agònic, està tenint lloc al Perú la batalla electoral més igualada que es recorda entre liberalisme i populisme, amb el significatiu i potser decisiu suport de l’esquerra al candidat liberal Kuczynski.

Al saló dels miralls deformats de l’actualitat internacional ocupa un lloc preferent Líbia. Líbia és un fenomen únic. Aquest país nord-africà situat entre Tunísia i Egipte, amb unes reserves de petroli i de gas natural enormes, s’està convertint en el principal problema per a la seguretat europea davant el desinterès aparent de l’opinió publicada espanyola. Trípoli és a dues hores i vint minuts d’avió de Barcelona. És més a prop que Estocolm, Copenhaguen i Berlín.

Avui Líbia és un Estat fallit al centre de la Mediterrània. L’enderrocament de la dictadura del coronel Muammar alGaddafi no va obrir pas a una democràcia riallera i exemplar. El país s’ha trencat. Ha reaparegut la vella separació de l’imperi romà entre la Tripolitània i la Cirenaica (Bengasi), els senyors de la guerra s’han apoderat dels principals nuclis urbans i l’interior desèrtic s’ha fos amb el Sahel. L’Estat Islàmic (EI) té a Líbia més de 6.000 combatents als quals acaba d’augmentar el sou. La franja costanera està fora de control i s’està convertint en la principal ruta d’emigració clandestina, una vegada bloquejada la ruta Turquia-Grècia-Balcans. Ara els refugiats sirians es juguen la vida a la ruta naval Líbia-Sicília. Aquesta última setmana de maig la guàrdia costanera italiana ha socorregut més de deu mil persones perdudes a alta mar. Fa tot just set dies, unes quatrecentes persones van desaparèixer sense deixar rastre des- prés d’un naufragi. L’estiu serà molt dramàtic. Itàlia ho viu amb angoixa.

El pla occidental passa per apuntalar el precari Govern de Trípoli, intentar recuperar el control de la costa, segellar-la, protegir Tunísia de les urpes de l’Estat Islàmic i evitar, finalment, que la immensa Líbia esdevingui el principal bastió de l’EI després de la seva probable derrota militar a Síria. Això no s’aconsegueix amb bones paraules. A Líbia hi haurà batalla, però abans s’han d’aclarir les eleccions presidencials nordamericanes del novembre i Itàlia, principal país europeu implicat, ha de poder celebrar amb la màxima tranquil·litat possible, a l’octubre, el refe-

Avui el principal vector de força dels Estats Units sobre el nord de l’Àfrica és a Espanya

rèndum sobre la reforma constitucional. Avui a Líbia hi ha en joc la seguretat d’Europa, i fa temps que els Estats Units insisteixen que no poden ni volen pagar totes les operacions de policia.

Cal tenir present Líbia per contextualitzar més bé el viatge de Barack Obama a Espanya al juliol. El president dels Estats Units visitarà expressament la base naval de Rota (Cadis), una peça fonamental del desplegament militar nord- americà a la Mediterrània. A Rota fondegen els destructors equipats amb l’anomenat escut antimíssils (sistema de combat Aegis), i a Morón de la Frontera (Sevilla) hi ha el principal quarter de comandament de les forces especials dels Estats Units per a l’Àfrica, amb capacitat de mobilització de 3.500

marines en cas de crisi. Després de sengles acords amb els governs Zapatero (Rota) i Rajoy (Morón), avui les dues bases espanyoles són el principal vector de la força nord-americana projectada sobre el nord de l’Àfrica.

Obama no podia abandonar la presidència sense visitar Espanya. El viatge tindrà lloc en un moment molt significatiu: negociacions per formar Govern, amb Líbia al fons.