Així veig les coses

Mai s’havien improvisat tantes paraules per expressar conceptes ambigus o per amagar vells errors. Compte amb les paraules multiusos i les seves aplicacions pràctiques a situacions concretes, passatgeres en molts casos. En els temps de la guerra freda existien desenes de democràcies populars de les quals em sembla que només queda la República Popular Democràtica de Corea. Les democràcies populars han desaparegut perquè no eren sinó etiquetes que amagaven dictadures.

La democràcia no és una finalitat en si mateixa, sinó un instrument perquè els governs se sotmetin als poders legislatiu i judicial que serveixen de contrapès per evitar els abusos als quals qualsevol poder sempre és temptat.

La repetició desmesurada de la paraula democràcia desvirtua el seu significat. El mateix passa amb el diàleg o amb la dignitat, amb el patriotisme o amb el nacionalisme. Si les paraules no s’omplen de contingut, queden buides. Era freqüent al començament de la transició que molts es definissin com a demòcrates, una referència del tot innecessària als països en els quals era una condició de normalitat.

Les paraules utilitzades en excés, la democràcia entre elles, poden adquirir una rigidesa que no encaixa amb la naturalesa de la política que és la resolució de conflictes per vies de negociació i d’intercanvi d’interessos, d’acords i discrepàncies. Mentre aquí s’estan estripant fotos borbòniques, l’Estat nacionalitza les autopistes perifèriques de Madrid amb un desemborsament de 5.000 milions d’euros. Com aquell qui res.

Aquesta és una causa que mereix totes les protestes i que evidencia el greuge comparatiu amb les infraestructures de l’àrea metropolitana barcelonina, que són del tot insuficients comparades amb les despeses tan voluminoses que es prodiguen en zones d’Espanya que aporten molt menys a l’economia del país.

El Govern de Catalunya evita criticar la CUP per salvar els pressupostos. Em permeto dir-ho més clar: la tolerància envers els cupaires és per no perdre el govern i no haver d’anar a unes altres eleccions anticipades. La realitat és que Catalunya està en mans de la CUP perquè Junts pel Sí o les formacions que sortissin en unes eleccions pròximes sospiten que aconseguirien un resultat inferior al que ara tenen i perdrien la majoria i, per tant, el poder.

La CUP va forçar la sortida del president Mas a començaments d’aquest any i pot arrossegar igualment Puigdemont si no segueix les exigències dels deu diputats anticapitalistes i antieuropeus que volen la ruptura amb Espanya tant sí com no, tant si es vol com si no es vol. Dubto que Puigdemont obri una confrontació amb l’Estat sense abans esgotar totes les possibilitats legals. Però el que la majoria del Govern no voldria ho poden exigir els deu diputats cupaires que el sustenten. Així em sembla que estan les coses, amb o sense Pacte Nacional pel Dret a Decidir convocat per al dia 23 de desembre, l’endemà que s’aprovi el primer tràmit pressupostari.

El relat de la política catalana avui és que la CUP vol forçar una ruptura a termini fix amb Espanya