La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una dona malviu en un garatge perquè té la propietat ‘okupada’
La descendent d’uns industrials del tèxtil no té diners per iniciar el procés de desallotjament
Del garatge estret i fosc, amb prou feines il·luminat per dos fluorescents, d’entre mobles i caixes plenes de records de família, sorgeix la fràgil figura d’Emilia Dávila, una dona menuda, de 63 anys, vídua de Miquel Nonell, un dels mataronins que van forjar un imperi tèxtil però que la crisi va abocar a la ruïna. Malviu en un traster, angoixada, pendent d’un desnonament imminent. L’Emilia té propietats que la traurien de l’atzucac, un edifici fabril al centre de la ciutat que no pot tocar perquè els okupes de l’ateneu popular La Trama s’hi han instal·lat.
L’Emilia té compradors per a la finca, però no disposa de fons per al procés de desallotjament dels okupes. “Els advocats ens demanen més de 6.000 euros”, assegura. Després d’anys de plets, la família va haver de tornar el milió i mig d’euros de “paga i senyal” a una constructora que volia construir pisos a la fàbrica, “però amb la crisi del 2008 no s’hi van atrevir”, recorda. Sumida en la fallida, la família Nonell va decidir tornar a posar a la venda la seva última propietat, el recinte de 3.000 m2 al passeig Cabanelles de Mataró, però abans que se n’adonessin ja hi havien entrat okupes forçant una finestra.
La família Nonell ja no té res. S’han hagut de desprendre dels habitatges i de les propietats. Els fills viuen “de prestat” en cases d’amics en espera que es pugui desencallar la compravenda de la finca. “Però cada vegada estem més enfonsats”, diu l’Emilia, entre sanglots. “Als serveis socials diuen que no ens poden atendre perquè tenim propietats”, assegura la dona, i per això malviu de la caritat d’una oenagé. Els seus fills, la Susanna, en Miquel i en Christian, intenten ajudar-la, però també ho han perdut tot, confessen. A més a més, mostren que tenen tots els comptes embargats: “No paguem l’IBI de la finca ocupada”, diuen, uns 7.500 euros a l’any.
L’Emilia malviu al traster, entre records que la consumeixen, en una penombra anguniosa, parets humides i sostres desballestats. “Podríem estar vivint més bé”, es lamenta, ja que el fruit del seu treball li havia garantit rèdits als esplendorosos anys seixanta, quan Mataró era una potència tèxtil. “Amb prou feines gastàvem: només treballar, treballar”, diu, i recorda el seu marit Miquel, que va arribar a tenir fins a cinc fàbriques i més de 200 empleats.
“M’han destrossat la família”, clama la vídua de Nonell. Demana una justícia que ara “protegeix els que assalten la meva propietat i m’arruïnen la vida”. A Mataró les famílies de tota la vida es coneixen, i els Nonell expliquen que “els okupes són fills d’antics companys d’escola, persones adinerades, metges, advocats i gent de bé, amb fills okupes que condueixen cotxes de 30.000 euros, però que ens tenen en la misèria”.
De l’Ajuntament asseguren que han rebut “bones paraules”. La situació, pel regidor del PP, José Manuel López, que ha denunciat els fets públicament, “és intolerable”. López mostra una carta amb capçalera oficial, firmada per la regidora de Via Pública, en què diu “que la policia no té constància de l’ocupació” quan ha hagut d’actuar en aldarulls i desordres. La família Nonell, adverteix López, “no són especuladors ni capitalistes, són víctimes”, de manera que reclama una solució urgent.
EFECTES DE LA CRISI La fàbrica on es van instal·lar els okupes és l’última d’una família que en va tenir cinc