L’art i el cinema dialoguen al CaixaForum

CaixaForum mostra el joc de relacions i influències mútues entre cinema, art i vida

Mentre JeanLuc Godard rodava À bout de souffle (1960), Yves Klein, que havia renunciat al pinzell i volia mantenir una separació entre el seu propi cos i l’obra, experimentava amb una sèrie (Antropometries) on ja no era ell sinó les models les que escampaven pintura blava sobre els seus torsos i cuixes i pressionaven o arrossegaven els seus cossos sobre fulls de paper blanc. Coneixia el cap de files de la nouvelle vague el treball d’aquell artista visionari? Probablement sí, respon Dominique Païni, exdirector de la Cinémathèque Française, ja que tots dos formaven part de l’escena artística dels anys 60. I això explicaria per exemple que en una pel·lícula posterior de Godard, Pierrot el

boig (1965) el personatge de JeanPaul Belmondo es pintés la cara de blau o que el protagonista de À

bout de souffle s’esfondrés davant l’estudi de Klein en la Rue Campagne-Prèmier. Godard estimava la pintura, en els seus inicis fins i tot deia que treballava com a pintor i a les seves pel·lícules abunden les referències a Velázquez, a Paul Klee, a Gauguin, a Daumier... Però les connexions entre l’art i el cinema no sempre són tan evidents i gairebé sempre tenen a veure amb allò casual o inesperat.

D’això tracta Art i Cinema. 120 anys d’intercanvis, una exposició al CaixaForum que explora com al llarg del temps cineastes i artistes s’han observat –de vegades de reüll– i nodrit mútuament, establint connexions subtils i sorprenents. Perquè més que d’un assaig teòric trasplantat a una sala d’exposicions, la mostra comissariada per Dominique Païni busca sobretot la sorpresa del visitant, evitant dominar-lo des d’un postulat enciclopèdic, sinó com una invitació al joc lliure de mirar i relacionar. “Veure és ja un gest. I cal prendre’s temps per mirar, perquè saber mirar és la clau per entendre el món i viure-hi millor ,” diu Païni.

Art i cinema –a la cartellera fins al 26 de març– està concebuda com un tràveling que sobrevola per la història del setè art, des dels Lumière a David Lynch en què, a més de la formada per Godard i Kleyn, apareixen moltes altres parelles de ball com Dalí i Hitchcock, Chaplin i Picabia o Buñuel i Magritte. En total la mostra desplega 349 peces (fragments de pel·lícules, videoinstal·lacions, pintures, dibuixos, gravats, fotografies o videoinstal·lacions) la majoria de les quals procedeixen de la Cinémathèque Française, cosa que sens dubte en condiciona la mirada (per força possibilista i geogràficament limitada, “també subjectiva i poètica”, adverteix Païni) encara que també s’hi han incorporat peces, algunes d’esplèndides, del Muséé d’Orsay, el Pompidou, el Reina Sofía, el Macba o de la mateixa col·lecció de la Caixa.

“La gran força del cinema és mostrar el temps de desenvolupament d’una imatge”, assenyala el comissari davant un Monet, Les roques de Belle-Île, la Costa salvatge (1886), en què el pintor captura el xoc de les ones al penya-segat, “una empresa que al pintor li devia costar dies sencers” i que els Lumière, ara projectats al seu costat (Rocs de la Vierge, 1896), “van aconseguir uns anys després en tot just 50 segons, i això és un avenç grandiós, ens endinsa al món modern”. “Tots dos atrapen magistralment la lluita de l’aigua contra la roca, cosa que ja revela des de l’inici que quan hi ha un impuls poètic la tecnologia no importa perquè allò que hi ha darrere és un creador i un temps viscut. No importa si Lumière es va inspirar en Monet. Això no és important en aquesta exposició. En rea-

PARELLES DE ‘BALL’ Godard-Kleyn, Dalí i Hitchcock, Chaplin i Picabia o Buñuel i Magritte

349 PECES L’exposició es nodreix en gran part d’obres de la Cinémathèque Française

DOMINIQUE PAÏNI “La gran força del cinema és mostrar el temps d’evolució d’ una imatge”

litat es tracta d’una mostra d’antropologia cultural: en tots els casos les imatges han estat inventades pels éssers humans i ens interessen els mateixos temes”.

El comissari assenyala una altra projecció dels Lumière i deixa anar: “Mireu, aquí ja hi ha el Nova York de Scorsese”, remarcant aquest valor universal de la creació que traspassa allò temporal i geogràfic, i aprofitant de passada per donar-li un a clatellot a Georges Méliès –a qui CaixaForum va dedicar una esplèndida exposició–, “que no era si no un “presti-

digitador”.

L’exposició és densa en continguts i va i ve en el temps, saltant de Charlot a Léger (que va utilitzar el seu rostre per als títols de crèdit de la pel·lícula Ballet mecànic); de l’Imperi de les llums de Magritte a una instal·lació d’Alain Fleischer que introdueix llum al campanar; de Metròpoli de Frizt Lang a La idea de Berthold Bartosch, que es van anticipar a un món, avui reflectit a les revistes de moda, d’éssers clònics; de Dalí a Harpo Marx i Hitchcock, amb qui l’artista empordanès compartia les “seves obsessions sexuals”, segons el comissari, que exhibeix també una carta amb dibuixos d’alt contingut sexual que va escriure a Buñuel a propòsit de L’edat d’or.

A partir dels anys cinquanta es produeix un punt d’inflexió: si fins aleshores havia estat el cinema que s’havia mirat a la pintura, a partir d’ara seran els artistes els que integraran el nou llenguatge a la seva obra. I Picasso, de qui ja havíem vist un dels maniquins-escultura que va crear per al ballet Parade, reapareix com ell mateix com un heroi del cinema a la pel·lícula de Henri-Georges Clouzot, El misteri de Picasso

A partir dels cinquanta, són els artistes els que incorporen el cinema

(1956), en què per primera vegada “la pintura deixa de ser l’energia del cinema per convertir-se en tema documental per al cinema”.

Nova parada a Godard, “el Picasso del cinema”, de qui es mostra el seu torrencial Histoire (s) du cinéma, i un final precipitat -falta perspectiva, diu Païni-en què l’última paraula la tenen els artistes contemporanis, amb un colofó a càrrec de Tadzio, que ha enterrat en un sarcòfag DVD amb vuitanta pel·lícules les imatges de les quals es projecten sobre la pantalla però no podem veure, “anunciant l’oblit en què cauran les nostres obres mestres”.

El cineasta francès apareix aquí com a gran protagonista, “el Picasso del cinema”

LLIBERT TEIXIDÓ