La paraula de moda

Walter Lacqueur reflexiona sobre els orígens del tan gastat populisme, i les raons que han portat al renaixement d’aquesta tendència sociopolítica en les societats avançades actuals: “Els moviments populistes, en la majoria dels casos, es converteixen en orientacions totalitàries. Estan entusiasmats amb la idea de convocar plebiscits i referèndums, que al seu torn es remunten notablement a temps històrics. Van ser populars en la Revolució Francesa i van exercir un important paper en la trajectòria napoleònica”.

Jean-Jacques Rousseau, el gran filòsof i pensador polític, va morir el 1778 a Ermenonville, França. En cas de viure avui dia i presenciar els esdeveniments a Europa i els Estats Units, podria haver dit: “Sempre us ho vaig dir, la democràcia és perillosa”. Si Marx i Engels visquessin avui, el seu Manifest comunista del 1848 començaria amb les paraules “Europa i els Estats Units fan front a un espectre, l’espectre del populisme”. El 2016 l’espectre ja no és el comunisme sinó el populisme. Què se n’ha fet, de la tradicional lluita de classes en aquesta època en què la majoria de treballadors als EUA han votat per una Administració liderada per un govern de persones posseïdores de prop de 100.000 milions de dòlars en total?

Però què és el populisme? Alguns en veuen l’origen a l’antiga Roma; un grup polític al Senat romà va manifestar que representava els interessos de tot el poble. Juli César en formava part. D’altres en veuen els orígens al segle XIX. Mentre que alguns consideren que es tracta d’un fenomen polític, d’altres posen l’èmfasi en el caràcter social (el poble en contra de les elits polítiques) i fins i tot d’altres posen èmfasi en els aspectes culturals. Se sol fer referència al populisme d’esquerres i de dretes, i els moviments populistes en solen subratllar el caràcter global. Declaren representar tot el poble independentment de les classes i dels seus interessos respectius. Es tracta d’una actitud fraudulenta perquè, una vegada accedeixen al poder, es consoliden com una nova elit.

Els moviments populistes, en la majoria dels casos, es converteixen en orientacions totalitàries. Estan entusiasmats amb la idea de convocar plebiscits i referèndums, que al seu torn es remunten notablement a temps històrics. Van ser populars en la Revolució Francesa i van exercir un important paper en la trajectòria napoleònica. Fins i tot els nazis van utilitzar el referèndum quan van abandonar la Societat de Nacions el 1935.

El nazisme i el feixisme van ser moviments populistes en molts aspectes, però els seus orígens i les raons del seu auge al poder es poden explicar, en visió retrospectiva, amb relació a circumstàncies històriques. Alemanya havia perdut la Primera Guerra Mundial i es va sentir oprimida i explotada pels vencedors; la seva classe mitjana s’havia empobrit per la inflació del 1923 i per la crisi econòmica mundial que va començar el 1929. Itàlia es va comptar entre els vencedors en la guerra, però es va sentir traïda perquè no va gaudir dels fruits de la victòria. Ara bé, com es pot explicar el floriment del populisme en l’actualitat quan s’observa realment que està molt de moda? ¿Es troba relacionat potser, amb menys intensitat, amb factors econòmics, i, en gran manera, amb el malestar contra les onades de refugiats, legals i il·legals, procedents de diverses parts del món la presència dels quals ha posat en perill el caràcter i valors històrics així com l’estil de vida de la població local? Els EUA i països europeus com França, però també països com Àustria i els Països Baixos poden fer front a greus problemes socials i econòmics en l’actualitat, però no són ni remotament tan greus com aquells als quals feia front Alemanya a començaments dels anys trenta.

S’ha adduït durant molt de temps que els països occidentals experimenten un excés de llibertat i democràcia que acosta a la inacció, en un moment en què la majoria de la gent vol un lideratge fort i sòlid. Politòlegs i pensadors occidentals així com asiàtics com Kishore Mahbubani han fet tal afirmació. Això explica la creixent decepció en nombrosos països amb el sistema parlamentari. Els nazis i el feixisme italià van mostrar una actitud de menyspreu sobre el sistema polític regnant en la seva època; els nazis es van referir al Parlament com “un grup de gent caracteritzada per la xerrameca i la ineficàcia” i avui dia també s’ha donat una oposició creixent a una elit política que no ha brindat lideratge. Es tracta d’un problema seriós i d’un risc important per al futur de la democràcia. El risc s’agreuja per l’explotació dels mitjans de comunicació que faciliten la possibilitat d’arribar a multituds de gent incitant-la a una actitud antidemocràtica sobre la base d’una propaganda fal·laç.

En les eleccions dels Estats Units, forces d’extrema dreta van escampar el rumor que el president Barack Obama era homosexual, que la seva esposa era en realitat un home i que les seves filles havien estat segrestades. Segons altres notícies, difoses als Estats Units per l’extrema dreta, tant Obama com Hillary Clinton han arribat a nosaltres directament de l’infern, com ha quedat demostrat per la fetor a sofre que emanava d’ells.

Hi ha diferències considerables entre els diversos moviments populistes que han sorgit en la nostra època. No totes les seves exigències i queixes són absurdes, encara que la majoria de les promeses que fan segurament no poden ser satisfetes. En última instància, representen un perill per a les nostres llibertats tal com les hem conegut des de l’època de la Il·lustració.

Hi ha diferències considerables entre els diversos moviments populistes que han sorgit en la nostra època