La Vanguardia (Català-1ª edició)
Conviure amb l’amenaça
Els europeus prestem una atenció difusa quan ens diuen que la UE es troba en el nivell més alt d’alerta antiterrorista previ a la intervenció preventiva de les forces armades. Alguns països, com França, afirmen que estan en alerta exclusivament policial mentre que, en realitat, l’han superada amb el desplegament de militars en llocs estratègics. Atès el nivell d’amenaça del que es té notícia altres nacions imitarien la barra defensiva francesa, però és obvi que hi ha països que interpretarien tal desplegament d’una manera inconvenient. Tot i això, la prevenció té èxit, ja que s’han evitat atemptats a tota la Unió, també en ciutats espanyoles, entre les quals Barcelona es troba en primera línia. No anunciem res de nou. La frustració d’atemptats és una dada de la qual aquest diari va informar amb detall el maig passat i aquesta circumstància es manté de manera que la realitat quotidiana té com a constant que cada setmana es desarticula en algun punt d’Europa una cèl·lula islamista preparada per fer mal.
L’amenaça amb què convivim i que forma part substancial de la guerra global és un accelerant de la indispensable coordinació policial internacional, però alhora s’ha convertit en un argument que, utilitzat de manera malintencionada, alimenta populismes i discursos de neofeixistes amb possibilitats de govern. A força de desdibuixar l’assumpte es perd precisió i costa de distingir entre l’islamonazisme que representa Estat Islàmic (EI) i el problema dels refugiats, víctimes precisament d’aquests nazis que s’autoanomenen soldats del
califat, que maten per valors totalment oposats a la democràcia.
Si des de la democràcia es parlés sense circumloquis que la ideologia que alimenta els terroristes topa frontalment amb el dret de tot ésser humà a la llibertat de culte, creences i pensament, s’avançaria en un terreny que està ocupant a Europa un populisme amb velles maneres racistes.
El general Miguel Ángel Ballesteros, director de l’Institut espanyol d’Estudis Estratègics, descriu aquesta realitat: “Si ara l’Estat Islàmic no està atacant a Europa, en un moment de derrota, és perquè no té capacitat operativa per aconseguir fer-ho. Però no hem d’abaixar la guàrdia, ja que en qualsevol moment poden recuperar la capacitat operativa i atacar. Cal combatre’ls militarment als seus territoris i –subratlla l’analista– simultàniament actuar arreu del món contra el radicalisme que els alimenta”, és a dir, contra la idea que els anima.
Ballesteros no és l’únic que adverteix obertament de la situació. Al seu avís s’hi suma la inusual compareixença –segons el seu costum– d’Alex Younger, cap dels serveis d’intel·ligència britànics, MI6, per advertir de la gran amenaça que pateix el Regne Unit com a objectiu d’atemptats terroristes i ciberatacs per part dels que Younger ha qualificat d’“estats hostils”. Poc abans, el Govern dels Estats Units havia emès una alerta de “risc accentuat” d’atacs terroristes en qualsevol part d’Europa.
En suma, la coincidència és total quan s’acudeix als responsables policials compromesos en la lluita contra l’islamofeixisme de l’EI i Al-Qaida. Ja pot ser a Barcelona, Madrid, Brussel·les, Roma, Berlín, París, Tel Aviv o Washington, la música que sona té el to de cada país però la lletra és la mateixa: totes les consignes que parteixen de l’EI i d’Al-Qaida davant el seu retrocés militar són les d’atemptar a tot el món i causar el màxim terror fins a vèncer i aconseguir el seu califat universal regit per la xaria.
A més de les investigacions en marxa –que es compten per centenars a cada país de la UE–, els serveis d’informació policials i els serveis secrets estatals han infiltrat agents al món islamista radical i han obtingut informacions com les descrites. Tot i això, no s’ha d’anar massa lluny per detectar l’amenaça de l’EI, que no amaga mai les seves intencions. Durant aquest crític mes de desembre l’EI i Al-Qaida (especialment la branca del Magrib, AQMI) han difós vídeos i comunicats amenaçadors en la línia habitual, però afegint-hi consells per simplificar els seus objectius. Per exemple, ho fan en l’últim número de la revista Rumiyah, nom referit a la profecia que prediu la caiguda de la capital de la cristiandat, Roma. En aquesta impecable publicació des del punt de vista formal, inciten el seu exèrcit invisible, compost per milers de terroristes difuminats per la Unió, que no es compliquin amb complexos plans d’atemptats que puguin resultar fàcils de detectar per la policia. En comptes d’això, els ideòlegs de l’EI inciten a apunyalar ciutadans desprevinguts, tal com fan a Israel o han dut a terme a Londres i a França, perquè ho consideren senzill per aconseguir el grau de terror que busquen.
Per il·lustrar els seus fanàtics seguidors, publiquen infografies a tot color en les quals precisen com, quan i on apunyalar.
En aquesta situació, el Pla de Prevenció i Protecció Antiterrorista només pot ser que es mantingui actiu, com el nivell d’alerta antiterrorista (NAA), en el seu grau 4 sobre 5 o de “risc alt”, una nova normalitat a la qual ens hem d’acostumar.
Potser queda pendent una qüestió: com podem valorar els profans aquell grau d’alerta 4 sobre 5, gairebé un intangible?
És possible que una simple comparació hi ajudi: el juliol del 2005, quan es van produir els atemptats de Londres, el nivell d’alerta va ser només de 3 sobre 5.
La consigna de l’EI i d’Al-Qaida davant el seu retrocés militar és la d’atemptar per tot el món i causar terror