Estripar les cartes

La llibertat d’expressió és un dret prevalent. El seu límit és l’ anomenat discurs d’odi. Es pot fer una restricció mental per obviar aquest extrem i afirmar que la llibertat d’expressió és il·limitada, però no es pot concloure que el seu exercici sigui innocu: el que fem o deixem de fer té conseqüències en les relacions interpersonals, socials i polítiques. Des d’aquesta lògica, emparant-se amb la llibertat d’expressió, els diputats de la CUP al Parlament de Catalunya fa temps que han estripat les cartes. Ara han visualitzat aquesta ruptura esquinçant la carta del Rei. Era la seva manera de respondre a la detenció dels encausats per la crema de les fotos de Felip VI l’Onze de Setembre passat (no se’ls detenia pel presumpte delicte d’injúries a la Corona, sinó per no haver anat a declarar per videoconferència en diversos jutjats de Catalunya que havien de servir d’enllaç amb el jutge que instrueix el cas a l’Audiència Nacional).

L’actuació de la CUP s’adiu amb una organització que es defineix com a assembleària, anticapitalista, deslligada de les formes de dominació patriarcal i partidària d’una República catalana. “La CUP és i continuarà sent un dels actors més compromesos en les iniciatives populars que preparen la ruptura amb els estats espanyol i francès”, declara. És a dir, com va explicar l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, després de ser detinguda en unes circumstàncies semblants, “la independència dels Països Catalans no arribarà mai del compliment de la legalitat establerta”. “La desobediència no la fem per pressionar la Generalitat ni per provocar l’Estat espanyol. Forma part de la nostra praxi política”.

Des d’aquesta òptica, el problema no és la CUP –sisè grup del Parlament, amb menys de 338.000 vots i deu escons–, sinó l’ex-CDC. El partit d’Artur Mas no només va sacrificar el president de la Generalitat a l’altar del procés –va ser substituït per Carles Puigdemont, que ocupava la tercera posició a la llista de Junts pel Sí de Girona–, sinó que va sacrificar també el seu perfil liberal i reformista. Així, en la seva fugida endavant, l’ex-CDC ha anat passant pantalles sense adonar-se que en aquesta política virtual acceptava que a cada pantalla quedés escrit un tros del programa rupturista de la CUP.

Només uns exemples. Resolució sobre l’inici del procés (9/XI/2015): “El Parlament de Catalunya insta el futur govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta Cambra”. Conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent (27/VII/2016): “Les decisions de l’Assemblea Constituent seran de compliment obligatori per a la resta de poders públics i per a totes les persones físiques i jurídiques. Cap de les decisions de l’assemblea no serà tampoc susceptible de control, suspensió o impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal”.

Aquesta és la lògica, la praxi política, que la CUP aplica al peu de la lletra. Junts pel Sí –l’exCDC i ERC– ha de decidir si reprèn la via reformista o, com els cupaires, estripa les cartes.

L’ex-CDC ha anat passant pantalles sense adonar-se que a cada pantalla quedava escrit un tros del programa de la CUP