Terrassejant

Una de les dades més sorprenents que hem comprovat a la comissió ciutadana a favor de les terrasses és que la majoria d’usuaris és de la mateixa ciutat. Poso en antecedents: hi ha una normativa restrictiva sobre terrasses, sobre la qual hi havia acord amb el gremi de revisar en aquesta legislatura; va canviar el color polític, van arribar els salvadors de Colau i, rabent, van començar a imposar multes als restauradors, aplicant la normativa abusiva que justament s’havia de reescriure. El resultat és el previsible: centenars de multes i una ordenança que continua amb les seves misèries, amb la lògica repercussió en la ciutadania. Davant aquesta situació, el Gremi de Restauradors va demanar a un nombrós grup de ciutadans, gent de tot pelatge, escriptors, periodistes, arquitectes, dissenyadors, advocats, jutges i líders socials, que ens reuníssim, per pensar les terrasses, les seves normes i usos i amb tot plegat pensar la ciutat.

L’experiència ha estat extraordinària. Sessions intenses i intensament debatudes, altíssims graus de consens (malgrat les múltiples personalitats i les seves indiscutibles potències), un meravellós bon rotllo, i, per damunt de tot, la convicció que no som usuaris de les terrasses, sinó de la ciutat, i que les terrasses són el sofà del carrer, per utilitzar la bonica expressió del president de la comissió, el gran Miguel Milá. Com que de tot això en sortirà un llibre blanc, m’estalvio la mirada al detall de les conclusions a les quals hem arribat –i que haurien d’inspirar la negociació sobre les ordenances–, però em sembla interessant reproduir la filosofia general que ens ha unit a tots.

La primera i fonamental és que les terrasses són la ciutat viva, l’ordenen, l’embelleixen, atorguen la pausa. Són una extensió de la vida compartida, regalada en ple carrer. La segona, que, com a element dinàmic exterior, s’ha de regir per normes precises, que permetin cohabitar amb les diverses peces del trencaclosques ciutadà, no endebades tots podem ser, alhora, motoristes, ciclistes, usuaris de terrasses, veïns, vianants..., i cadascuna de les facetes del ciutadà ha de poder exercir-se, sense impedir l’altra. La tercera conclusió és que les ordenances han de complir un doble objectiu: garantir la convivència i, alhora, garantir la creativitat i la imaginació del restaurador. Una normativa excessiva mata qualsevol color creatiu, és a dir, mata l’esperit mediterrani. Alhora, una manca de normativa podria alimentar el caos i la lletjor més absoluta. La clau, com sempre, està en l’equilibri. Ni el lliure albir, doncs, ni l’intervencionisme municipal abusiu (com és el cas actual), sinó el mix que ho garanteix tot: ordenar i permetre, ergo, viure les terrasses en llibertat, sense trepitjar-nos, each other, la mànega. És la ciutat viscuda, compartida, trepitjada, passejada i, gràcies a les terrasses, també és la ciutat contemplada, relaxada, pausada…

Les terrasses són una extensió de la vida compartida de la ciutat, regalada al mig del carrer