La butaca d’orelles

De vegades els principis són com aquella vella butaca d’orelles en què fem la migdiada des de fa anys i de la qual no estem disposats a desprendre’ns de cap manera. Els coixins ja han adquirit la forma del nostre cos. És confortable encara que necessita moltes cures. Amb els principis passa el mateix: de tant utilitzarlos, s’acoblen a les nostres expectatives com l’embrió a l’úter. Dins d’ells ens sentim segurs perquè de fet configuren el que som, la nostra identitat, i per això els defensem a mort.

Hi ha principis que són dogma de fe.

Però sempre arriba el dia en què algú, benintencionat potser, suggereix que aquella butaca és una antigalla, que no encaixa al menjador on comencen a manar els mobles low cost, bonics, versàtils, ni de bon tros tan consistents ni fiables com el nostre d’orelles. Ens diran que la vella butaca ens limita, com els vells principis. No és així. Segur que haurem de reentapissar-la, posar-la al dia, encara que en el fons el que val és la seva carcassa. Periodisme. Aquí volia arribar. El cas Nadia ha posat a l’ofici davant la societat en forma de mirall, i el que n’ha reflectit és la cara més lletja. Hem vist el monstre. Hi haurà a qui tant li farà, que fins i tot creurà en els circs de monstres, però estic convençuda que a una gran majoria la seva sola visió ens fa fàstic. En aquesta història de la petita Nadia van fallar tots els controls i les prevencions professionals de l’ofici. Va fallar el més elemental: comprovar la veracitat de les dades des del minut zero en què va començar a rodar tota aquesta faramalla. Va fallar el rigor. Es va abaixar la guàrdia. Va fallar la lògica. Ja ho vaig escriure dissabte en aquest diari i ho repeteixo ara.

És dogma de fe, també, la humilitat, que ens obliga a tots els periodistes a l’autocrítica. El millor sastre esguerra un vestit, tots ens podem equivocar, per descomptat. Però és inacceptable la feina mal feta. El millor de tot això és que, en un moment tan convuls per al negoci de la premsa, aquest debat pugui tenir un efecte catàrtic.

Personalment, no obstant això, em nego a donar per bones aquestes anàlisis que des dels artificis retòrics desqualifiquen el conjunt de la professió. No tots som monstres. El periodisme de què una gran majoria ens sentim alhora deutors i hereus no és el de l’espectacle, la mentida i el clic fàcil, sinó el que considera que els fets són tossuts i la veritat, sagrada. El dels principis. Aquell que descansa sobre la carcassa de la vella butaca d’orelles.