La Vanguardia (Català-1ª edició)
Anabel Alonso presenta un concurs basat en la marca ‘Yo fuí a EGB’
L’actriu presentarà un concurs a TNT basat en l’èxit de la marca nostàlgica ‘Yo fui a EGB’
“El que l’EGB ha unit, que no ho separi la Lomce”. Amb aquest crit de guerra, Anabel Alonso es posa al capdavant del concurs televisiu basat en la marca Yo fui a EGB, tot un fenomen sobre la nostàlgia dels anys en què va està vigent l’Educació General Bàsica (del 1970 fins al 1997) i que ja acumula quatre llibres al mercat i fins i tot un joc de taula. El canal de pagament TNT emetrà dimecres vinent a les 22.30 hores un especial de Nadal presentat per aquesta actriu de 52 anys que assegura que s’ha sentit “una nena una altra vegada amb aquest viatge en el temps”.
Alonso admet que s’ha sorprès del seu nivell EGBista. “Estic millor que no em pensava”, diu, rient. Records inoblidables d’aquells anys són la sèrie Verano azul, els llibres d’Els cinc d’Enid Blyton, el hula hoop o Doña Rogelia, a qui l’actriu imitava a l’escola l’endemà que aparegués per televisió, com solia fer amb molts altres personatges. “Abans tot tenia més repercussió perquè tots vèiem els mateixos programes, atès que només hi havia dos canals de televisió”. També recorda amb afecte que “els dissabtes, després de la pel·lícula de la tarda de TVE, que solia ser un western, baixava al carrer amb els amics per jugar a indis i vaquers”.
L’actriu, que confessa que a l’escola “estava entre l’entremaliada i la graciosa de la classe”, diu que es posa contenta i se li dibuixa un somriure a la cara “quan recordo els jocs de la infantesa i de l’adolescència als quals ja no tornaré a jugar o els amics que potser no veuré més perquè les vides ens han portat per camins diferents”. És conscient que el passat se sol tamisar. “Tendim a recordar les coses de manera positiva, fins i tot les que en algun moment ens van semblar negatives. També és cert que era una època en què no hi havia responsabilitats i que la màxima preocupació que tenies era aprovar al juny perquè no t’escridassessin”.
Per Alonso la nostàlgia d’aquells anys està de moda perquè l’EGB “està molt vinculada al baby boom i som una generació molt nombrosa”. D’aquella època assenyala
Grease com la seva pel·lícula favorita: “Vaig anar a veure-la exactament el 6 de desembre del 1978, el dia que es votava la Constitució. I em va semblar fantàstica”. L’actriu, que es defineix com a molt televisera, assegura que “sèries espanyoles com Los gozos y las sombras, Fortunata y Jacinta o Curro
Jiménez van despertar el meu interès per la interpretació”.
Amb 24 anys va participar en el mític programa La bola de cristal, que presentava Alaska a TVE. “Formava part d’un grup que es deia La Traca i fèiem uns esquetxos còmics sense diàlegs. Només hi vam estar els últims tres mesos del programa, però gràcies a allò es pot dir que també vaig formar part de la cultura EGBera”, afirma tot rient.
Després d’una llarga trajectòria en cinema i televisió, actualment interpreta el paper de Benigna a Amar es para siempre (Antena 3). L’actriu recorda amb força estima els seus personatges de la Pruden a Los ladrones van a la oficina (“va ser el meu gran reconeixement”) i de Diana a 7 vidas, on va estar durant sis anys. Molta gent li pregunta
“Sèries com ‘Fortunata y Jacinta’ o ‘Los gozos y las sombras’ em van despertar l’interès per la interpretació”
per un possible retorn de la popular comèdia de Telecinco i admet que “quan quedem per sopar amb Carmen Machi, Javier Cámara o Toni Cantó, tots ens mostrem disposats a un retrobament de la sèrie, tot i que desgraciadament ens faltaria Amparo Baró. Però de moment no hi ha res”.
Als vuitanta Alonso era una adolescent que va viure de ple la movida madrilenya. “Franco havia mort feia relativament poc i hi va haver una eclosió de creativitat en tots els àmbits: en cinema, en música i en la vida al carrer en general. Potser ho l’idealitzo una mica, però crec que ara la gent no se la passa com ens la vam passar nosaltres als vuitanta”.
A parer seu, el telèfon mòbil i les xarxes socials estan fent molt de mal: “No m’agrada veure joves de 15 i 20 anys que estan junts però cadascú mira la seva pantalla. En aquest sentit, nosaltres érem mes vitals, d’estar en el moment i en l’ara. Crec que ara hi ha més avenç tecnològic però cert retrocés vital”.
Com diria un jove dels vuitanta: “Efectiviwonder, Anabel!”.