La Vanguardia (Català-1ª edició)
La terra com un do
Moisès va guiar els israelites en el camí del desert cap a la terra que Déu els havia promès, però no li va ser permès travessar el Jordà i entrar a la terra promesa. Seria Josuè, el col·laborador més directe de Moisès, qui cap al s. XII a.C., iniciaria la campanya cruenta que faria realitat l’espai geogràfic que els israelites reconeixerien com a do de Déu i es distribuiria entre les diverses tribus d’Israel. Llavors Canaan estava dividit en diversos petits estats independents centrats en ciutats fortificades amb el seu propi sobirà.
Però la terra de Canaan és també un espai teològic: no es correspon només amb una regió geogràfica precisa, sinó amb un país en la seva globalitat. Les fronteres atribuïdes a aquesta terra constitueixen ideals que els regnes d’Israel i de Judà no van assolir mai al llarg de la seva història. Les narracions del llibre de Josuè són més una explicació relativa a la propietat de la terra promesa que una transcripció de la seva apropiació. Amb més de 300 topònims, aquest llibre passa revista a l’espai que esdevindrà la història d’Israel, motivant els israelites a conrear la seva terra en pau, però també a defensar-la costi el que costi.
Al costat d’aquest ideal persisteix una altra realitat: la terra promesa és un do. Com a tal els israelites hauran de conquerir-la a partir de la seva destresa militar i, sobretot, de la seva confiança en Déu.
El llibre de Josuè és una crònica de campanyes militars i pactes polítics entorn d’uns llocs geogràfics concrets que ressonaran al llarg de tota la Bíblia. Però és també la crònica de com els territoris promesos al poble d’Israel estan lligats a la confiança que els seus habitants dipositin en qui els els va concedir, una confiança que no estarà lliure de proves.