En diuen amor, però...

El llenguatge no és neutre. Quan no porta una càrrega d’intencionalitat, només pot ser perquè qui s’expressa no vol (o no sap) donar-n’hi. Els últims temps a Catalunya hem tingut exemples de sobres d’usos del llenguatge marcat per la política i adoptat sense gaire esperit crític pels mitjans de comunicació en una mesura o altra.

En pocs llocs el qüestionable art de l’eufemisme ha assolit un grau tan elevat de sofisticació. Ja sigui per eludir qüestions legals, de prudència davant l’audiència o d’una altra índole, moltes vegades la classe política s’entossudeix a no dir les coses pel seu nom, sinó pel que es pot sobreentendre.

Els polítics estan en el seu dret de fer-ho així, però quan els periodistes adopten aquestes formes d’expressió sense traduir-les a un llenguatge més comprensible per a l’audiència, incompleixen una de les regles essencials de l’ofici.

Potser ens hi hem acostumat. Fa anys que tenim una corporació de mitjans pública, sempre controlada pels partits polítics de torn, que disposa d’un llibre d’estil enginyós que imita la tàctica de l’estruç, per la qual les coses que no es diuen no existeixen. D’aquesta manera, no existeix “Espanya”, sinó l’“Estat espanyol”, i no existeixen les “províncies”, sinó les “demarcacions”.

Ara resulta que tampoc no existeix el “Govern espanyol” ni altres poders, sinó l’“Estat espanyol”, un subjecte que, tenint en compte les descripcions i conjugacions verbals que l’acompanyen, és una espècie d’hidra de tres caps que actua sense ningú per assenyalar com a autor de les decisions que es prenen en una estructura administrativa, ja sigui del poder judicial, l’executiu o el legislatiu, com als periodistes ens correspondria explicar (o denunciar, si escau).

El perill d’aquests usos pervertits del llenguatge és que es corre per un pendent relliscós en què al final s’imposen barbaritats com referir-se al “ciclista estatal” en una informació sobre el Tour de França o el fet que Fernando Alonso sempre sigui un “pilot asturià” i mai un “pilot espanyol”, termes tots dos amb què el mateix protagonista estaria, sens dubte, plenament d’acord.

Per aclarir-se davant els dubtes, sempre és aplicable el títol d’aquella comèdia dels anys noranta: ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?