On és l’Erice? Per què tant Godard?

No existeix l’art, o això diu Gombrich almenys. Només existeixen els artistes. Aquells creadors que són capaços d’implicar cor i intel·ligència en la seva obra i, de passada, arrossegar-nos cap a una comprensió més profunda de la condició humana, a més de redefinir el que significa la bellesa en cada moment.

No trobo millor definició per expressar el que un sent davant una gran pel·lícula. Les arts plàstiques, com el denominat setè art, ens parlen, quan són grans, fins i tot quan són petites però honestes, d’emoció, arravatament i abandonament. Després hi ha la història de cadascuna d’aquestes formes d’expressió i la necessària conversa que hi estableixen. El diàleg entre l’art i el cinema, que mostra la il·luminadora exposició de CaixaForum, és continu i fructífer.

Però en aquest suggeridor passeig pels 120 anys d’intercanvis es troben a faltar noms, cites, coses d’aquella història de mútua influència. D’igual manera, que diríem parafrasejant Kiko Veneno, que es troben sobredimensionats altres aspectes, per reiteratius.

Es troba a faltar, per exemple, una referència a El sol del membrillo (1992), aquella tenaç i, per monòtona, titànica pel·lícula de Victor Erice sobre el treball quotidià d’Antonio López, intentant atrapar amb els seus pinzells el famós codonyer. Erice, el més pictòric dels cineastes europeus. Es troba a faltar Sukúrov i el seu passeig per l’Hermitage en aquella interminable seqüència de L’arca russa (2002). S’enyora una referència a Bill Viola, per esmentar un dels videoartistes més melodramàtics del moment. O el record de The clock, aquella pel·lícula de 24 hores realitzada per Christian Marclay que sempre dóna l’hora exacta –per cert, una assignatura pendent a Barcelona–. Es troba a faltar, en definitiva, el fructífer viatge del cinema cap al museu que ha tingut lloc en aquests últims vint anys, com es detecta un excés de nouvelle vague i de Godard.

L’hegemonia francesa és evident en una exposició que oblida ‘El sol del membrillo’