Històries divergents

Les últimes reflexions de l’FMI han passat una mica inadvertides, submergides en el debat sobre els augments de l’IVA i, en particular, la demanda d’elevar-lo a l’hostaleria. Guindos i Montoro han vist la seva política fiscal contestada i, amb això, la discussió s’ha centrat sobre aquests aspectes fiscals. No obstant això, el dictamen conté altres apreciacions importants. Tant sobre les millores dels últims anys, com sobre el menor creixement que s’espera, a mesura que vagin reduint el seu impacte els vents de cua exteriors i els efectes expansius de la política fiscal. També destaquen les seves referències a les fragilitats de l’encara elevat endeutament intern (privat i públic) i exterior, o a les derivades del baix creixement de la productivitat per a un teixit productiu basat, en excés, en petites empreses.

Però l’anàlisi de l’FMI té una lectura diferent. El lector segur que coneix la meva posició sobre la inevitabilitat de les polítiques de consolidació fiscal i de reforma (financera, laboral, de pensions o del sector públic). Malgrat el caràcter contractor en el curt termini de les mesures adoptades entre el 2010 i el 2013, la seva implementació era imprescindible per establir les bases de la recuperació. I això, perquè va ser la desconfiança exterior, i la fuga de capitals a ella associada, la que va posar el país als peus dels cavalls: Espanya necessita entre 250.000 i 300.000 milions d’euros a l’any per refinançar el deute exterior i, entre juny del 2011 i setembre del 2012, en lloc d’entrades de capital assistim a una sortida pròxima als 400.000 milions d’euros. No va ser casual que la prima de risc s’enfilés fins a superar els 600 punts bàsics.

L’FMI postula que el fort creixement espanyol deriva tant de l’impacte d’aquelles reformes com dels vents de cua exteriors. I encara que és cert que Draghi i el petroli ens han ajudat, i molt, coincidiran amb mi que aquella empenta ha estat similar per a tota l’eurozona. Des d’aquest punt de vista, el cas italià és paradigmàtic. Mentre en la crisi 2012/13, la caiguda del PIB va ser semblant a Espanya (-2,2%) i Itàlia (-2,3%), en 20142017, les diferències són més que notables: pràctic estancament italià (0,8% anual) davant el sòlid creixement espanyol (2,5%). I el mateix pot postular-se de l’ocupació. Per no parlar dels 350.000 milions d’euros de crèdits incobrables acumulats a la banca italiana, incapaç de dur a terme la reforma que va tenir lloc en el nostre sistema financer.

Dos països, com en el conte de Dickens de dues ciutats, amb destinacions que semblen allunyar-se. Un, que ha passat per un dolorós període d’ajust i reformes; un altre, que ho ha estat esquivant, amb els resultats que ara estan a la vista. Qui ens havia de dir que Itàlia amenaçaria el futur de l’euro i que nosaltres, amb tots els nostres tràfecs interns, apareixeríem com una illa d’estabilitat! Dos països tan pròxims. I dues històries tan divergents.

La recent evolució d’Itàlia i Espanya revela la importància de les reformes aplicades en els últims anys