“Katharine Hepburn en taquilla es va menjar Marilyn Monroe”

Tinc 68 anys. Quan era un nen, al meu barri, Gràcia, comptava 12 cinemes anant de Lesseps als Jardinets: ara hi veig mil paios mirant al mòbil. He rodat 11 pel·lícules: m’interessen més les històries que el glamur. ‘Ariane’, de Wilder, va ser el film més

CPer què? om se li va acudir comprarse un cinema? Perquè havia dirigit set pel·lícules i quatre documentals, fins que fa 20 anys vaig decidir continuar en el cinema, però d’una altra manera; llogaven aquest local cèntric, em va agradar i vaig muntar els Méliès.

Però si ja els estaven tancant tots!

No em feia il·lusions, però encara creia en el poder de les grans pel·lícules, de maneraque vaig invertir els estalvis a comprar 400 còpies dels millors clàssics i vaig creuar els dits...

I encara està obert: no es queixi!

Ufff! Ha estat dur.

Vostè és una filmoteca privada sense subvenció. La seva millor taquilla?

Ariane, de Billy Wilder. No és la millor pel·lícula de Wilder, però sí la menys vista a Espanya. Amb Gary Cooper, Katharine Hepburn i Maurice Chevalier...

Aquesta pel·lícula és viva!

...I la fina ironia de Wilder en gags molt elegants. Ens va salvar la temporada.

I el seu gran desengany taquiller?

Marilyn Monroe no va funcionar com esperàvem. De fet, la Hepburn l’ha derrotada en taquilla contra tot pronòstic. Jo ja veia les noies pel carrer que portaven la Hepburn i no la Monroe, a la carpeta.

Però si el Méliès és al Gaixample!

I hi ha molt gai al barri, però ni un no va venir per veure la Monroe, per molt que la reivindiquin. Els gais també em van donar un disgust quan vaig programar Fassbinder amb tota la intenció, però va estar buit.

El seu pòquer de cineastes?

Deixi’m donar-li un repòquer: Hitchcock, Fellini, Billy Wilder, Truffaut i Visconti.

Ja no es construeixen grans cinemes, però... Tampoc no es fa bon cinema?

Quan jo era un nen, al meu barri, Gràcia, de Lesseps als Jardinets comptava 12 cinemes. Triàvem pel·lícula caminant i mirant les cartelleres fins que decidíem entrar en un.

D’això fa uns anyets.

Eren els cinquanta: el cinema era l’única diversió i, malgrat la censura, l’evasió popular. L’única foscor admesa amb objeccions, on es vivia el flirteig i el que es podia en la pantalla gran i en la pròpia vida.

Les pantalles es van fer cada vegada més petites al cinema i grans a casa.

Va arribar la tele, sí, i el 600; primer per a la classe alta; després per a la mitjana i a la fi per a tothom, i els cinemes van començar a tancar amb les segones residències; la moda d’anarse’n fora els caps de setmana...

I els cinemes van esdevenir pàrquings.

Les pantalles dels cinemes eren més petites i buscaven especialitzar l’oferta, i les de casa cada vegada eren més grans...

I més ubiqües: el mòbil avui ho ensenya tot, a tot arreu i en cada moment.

Jo crec en dedicar temps i pantalla gran a les obres que ho mereixen. Encara em vaig quedar a tornar a veure Els 400 cops de Truffaut: per mi, la millor pel·lícula que he projectat I no vaig ser l’únic! També va funcionar El gran

carnaval, per cert amb Kirk Douglas, felicitats Kirk! I Perdición, de Wilder.

Pel que veig, Wilder en aquest cinema està fet un xaval.

És el plaer que ens queda: gaudir de l’art que el temps ha decantat amb una nova mirada: més vella, però igual de necessitada de bellesa. Vingui a tornar a veure de nou Laura d’Otto Preminger. Ja veurà...

No ha sentit la temptació de projectar aquí les pel·lícules que vostè va dirigir?

De Mal de amores i El amor es extraño encara se’n recorden alguns. La Casita Blanca és un documental que encara cueja i que aquí va aguantar molt en taquilla.

Ho recordo: va tenir la seva polèmica.

Vaig intentar explicar la història del barri a través d’aquell meublé...

Fins i tot la paraula sona a antic.

Avui es porten nòvios i nòvies a casa dels pares sense problemes, però no cregui, encara hi ha qui els necessita. Al documental surt el maquis urbà, el Facerias i el Sabaté, i altres grans històries de la meva infantesa. També vaig rodar els 100 anys de l’Europa.

Va fer sortir molts col·legues del diari.

Futbol de barri, molts amics. I ara em presento a la presidència del club.

Sort! Serà bon any al Méliès?

60 espectadors diaris per sala, sent optimistes, uns 120.000 espectadors el 2017.

Molt cinema!

M’agradaria tornar a estrenar cintes clàssiques com vam fer amb El verdugo, de Berlanga, que per primera vegada va poder ser vist en la versió íntegra en aquesta sala.

Just i necessari.

També vam poder estrenar Les nits de la Cabiria, de Fellini, per primer cop en la versió íntegra de l’autor sense censura.

La tornaria a veure així.

I una delicatessen per a cinèfils: el final que Hitchcock va fer per a Vertigen i no el que la distribuïdora i la indústria li va imposar perquè superés la censura en alguns països i que va acabar sent el més conegut.

Com és el final alternatiu?

Molt de Hitchcock, però no li faré ara un espòiler al lector. Si volen assabentar-se’n, que paguin l’entrada quan toqui, que vull tenir el cinema obert 20 anys més.

ÀLEX GARCIA