Una bona oportunitat

Els atacs directes de Donald Trump als mitjans de comunicació es poden convertir en una oportunitat per a la premsa dels Estats Units de reassumir el seu paper com a garant de les llibertats, tal com defensa Tony Karon: “El Govern de Trump ja està tancant la porta a alguns grans mitjans (l’exemple més notori és la CNN). Potser el pla de l’equip de comunicació de Trump és exigir submissió a canvi d’un accés renovat; però per als mitjans rebutjats hauria de ser l’oportunitat d’alliberarse”.

El Govern de Donald Trump ha convulsat la premsa tradicional amb els seus atacs a mitjans i la seva incessant difusió de “fets alternatius” (també anomenats mentides). Però és possible que el qüestionament de Trump de l’statu quo informatiu tingui la seva part bona, ja que dona als periodistes una oportunitat per erradicar els mals hàbits associats amb una proximitat massa estreta al poder.

Fa uns dies, va provocar urticària la declaració de Stephen Bannon (cap d’estratègia de Trump) a The New York Times que els mitjans representen el “partit d’oposició”. Potser Bannon només volia desconcertar els seus interlocutors, però sense adonar-se’n els va recordar també la funció crítica que correspon als mitjans. En una democràcia saludable, interpel·len decididament les polítiques i conductes dels funcionaris, amb la qual cosa ajuden la ciutadania a exigir-los rendició de comptes.

Però per desgràcia, fa molt que els Estats Units no tenen mitjans així. En comptes d’això, la premsa ha permès a successius governs dictar-li informació sense qüestionar-la. Els organismes periodístics dels Estats Units van prioritzar l’accés als cercles del poder per damunt de tot, fins i tot si això implicava evitar preguntes incòmodes o acceptar respostes evasives.

Quan per exercitar un “periodisme d’accés” les redaccions s’identifiquen amb les elits polítiques, la premsa assumeix com a objectiu principal explicar les idees del Govern a l’opinió pública. Si a això s’hi sumen les restriccions pressupostàries dels mitjans, la cobertura política es converteix en una successió interminable de frases picants dels polítics i els seus delegats.

Cap calamitat no expressa millor el perill d’una comunitat de premsa massa supeditada al poder que la invasió de l’Iraq, un error catastròfic les nefastes repercussions del qual encara afligeixen l’Orient Mitjà i Europa. Abans de la invasió, el govern de Bush va festejar assíduament els periodistes dels grans mitjans liberals i conservadors, que després el van ajudar a obtenir el suport de l’opinió pública amb la difusió de denúncies (que va resultar falsa) sobre les armes de destrucció massiva de l’Iraq.

Als Estats Units, l’única organització de premsa important que va publicar sistemàticament articles crítics de l’argumentació bel·licista va ser el grup Knight Ridder. El seu servei de notícies no tenia accés a funcionaris d’alta jerarquia, així que van haver de basar-se en fonts dins de la comunitat d’intel·ligència, que de seguida van assenyalar les incongruències en les afirmacions del govern de Bush. Quan la premsa no necessita conrear l’accés a fonts oficials, la veritat en surt beneficiada.

El Govern de Trump ja està tancant la porta a alguns grans mitjans (l’exemple més notori és la CNN). Potser el pla de l’equip de comunicació de Trump sigui exigir submissió a canvi d’un accés renovat; però per als mitjans rebutjats hauria de ser l’oportunitat d’alliberar-se. Perdut l’accés directe als funcionaris de nivell superior, ara podran concentrar-se estrictament a exigir comptes al Govern, com correspon.

Per això, hauran de reconsiderar models editorials arrelats. Com a exemple, fa poc Steve Adler (cap de redacció de Reuters) va proposar als seus col·legues cobrir el Govern Trump com cobririen un govern autoritari estranger. En una carta al personal de Reuters, Adler va convocar a “renunciar a les gasetilles de premsa i no preocupar-se tant per l’accés als funcionaris. No són tan importants. La nostra cobertura de l’Iran és excel·lent, i gairebé no tenim accés al seu Govern. El que tenim són fonts”. Trump no tem que les seves mentides li restin simpatitzants, perquè aquests ja creuen que els mitjans liberals els odien a ells i al president que van elegir. Però encara que cal elogiar The New York Times per descriure com a mentides les falsedats del Govern, també cal assenyalar les importants lliçons no apreses del desastrós capteniment d’aquest diari poc abans de la guerra de l’Iraq.

El comentari de Bannon sobre el paper opositor de la premsa ha de servir com a recordatori d’aquesta història recent. Per defensar la democràcia dels Estats Units de l’amenaça del populisme autoritari, els mitjans de premsa no han de limitar-se a posar en dubte els “fets alternatius” de Trump, sinó que han d’explicar una altra història, basada en observacions, investigacions i avaluacions crítiques del que diguin tant els republicans com els demòcrates en el poder.

La veritable història (com bé va demostrar el 2016) es desenvolupa sovint en llocs als quals els mitjans no fan atenció. Adler va demanar al seu personal “recórrer més el país i assabentar-se de com viu la gent, què pensa, què la beneficia i què la perjudica, i quina imatge, diferent de la nostra, té del Govern i les seves accions”. Els periodistes no han de tenir por d’anar pel viarany contrari al poder, perquè aquest és precisament el seu lloc.

La premsa americana té una oportunitat d’erradicar els mals hàbits associats a la proximitat massa estreta al poder