La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dur revés electoral per al Labour, que perd un bastió davant els ‘tories’
May veu el resultat de les eleccions parcials com una victòria del seu Brexit dur
Les conjectures de Goldbach i Beal, la de l’algoritme 196, la hipòtesi de Riemann, la matriu d’Hadamard, el problema de Collatz, la constant d’Euler-Mascheroni, els nombres de Lychrel, determinar si pot existir un nombre perfecte senar, provar que el deu és un nombre solitari, i que hi ha una quantitat infinita de nombres primers bessons... A les grans qüestions matemàtiques sense resoldre s’hi podria afegir la següent: com pot guanyar el Labour unes eleccions al Regne Unit si dues terceres parts dels seus votants són partidaris de continuar a la UE, però dues terceres parts de les circumscripcions que representa al Parlament van votar a favor del Brexit?
Tenint en compte els resultats de les eleccions parcials de dijous a Stoke i Copeland (els laboristes van defensar amb èxit el primer escó davant l’UKIP i van perdre el segon davant els tories), és una equació de moment insoluble, en el marc d’una política britànica on la dicotomia dreta-esquerra ha desaparegut per ser reemplaçada per la de Brexit o no-Brexit, i la gent gran, les classes treballadores i les persones de baix nivell educatiu són partidaris de la ruptura amb Europa, mentre que els joves, els intel·lectuals i els més afavorits econòmicament s’oposen al divorci.
A aquest problema polític sense aparences de solució se’l podria batejar com la conjectura de Corbyn, el líder d’esquerra radical, honest però matusser i molt fred cap a la UE i la integració europea, que ha portat el Labour a l’abisme. Les eleccions parcials estan fetes perquè la gent protesti contra els qui manen i que l’oposició mostri les dents, i mai un partit en el Govern no havia conquerit un escó vacant des del 1982. Però és just el que han fet els conservadors a Copeland (regió de Cúmbria, al nord d’Anglaterra), una fortalesa laborista que ha estat esfondrada, com tantes d’altres.
Que el Labour conservés el seu escó de Stoke (la capital del Brexit al Regne Unit, amb un 63% de vots a favor de la sortida en el referèndum del 23-J) és un pobre consol, que reflecteix més la incapacitat de l’UKIP de guanyar eleccions de cap tipus, la seva pèrdua d’identitat després d’aconseguir la separació de la UE, i l’escàs –per no dir nul– carisma del seu líder, Paul Nuttall, successor de Nigel Farage, propens a les exageracions i les mentides (com ara dir que va perdre amics en el desastre futbolístic de Hillsborough, en el qual van morir 96 seguidors del Liverpool). El laborisme ha interpretat els resultats com un empat a un, però hi ha empats bons, com el del Reial Madrid al Camp Nou, i empats desastrosos, com el del Barça a casa davant el Màlaga. I aquest encaixa en la categoria dels desastrosos, amb pèrdua en el percentatge de vot propi en les dues circumscripcions en joc, i augment del dels rivals, en especial tories i liberals. Així no es pot anar enlloc.
En canvi, Theresa May està pels núvols, i veu la conquesta de Copeland (fins ara sempre laborista) com una reivindicació del seu Brexit dur, i una llum verda per a una línia de govern populista i de tall autoritari. Els conservadors campen al seu aire a l’erm de la política anglesa, sense ningú que els planti cara, i poden fer el que els vingui de gust, ja sigui en relació amb Europa i la immigració, amb les retallades o qualsevol altra cosa. Figures del partit no ho veuen necessàriament com una benedicció, perquè elimina tot element de control als excessos del poder.
Andrew Wiles i Richard Taylor van resoldre el 1995 l’últim teorema de Fermat, un dels anomenats “problemes del mil·lenni”, i el banquer texà Andrew Beal té damunt la taula un milió de dòlars per a qui trobi una solució a la conjectura que porta el seu nom. Però la de Corbyn i el Labour és molt més complicada, i ni tot l’or del món no els pot acostar a les portes de Downing Street.
El triomf laborista a Stoke, ‘la capital del Brexit’, és un pobre consol: reflecteix més la debilitat de l’UKIP