La Vanguardia (Català-1ª edició)
La sacsejada de la justícia
Tot Espanya és un immens pati judicial on s’administren dues justícies alhora: l’oficial dels jutges i l’espúria de les xarxes socials, que també dicta sentències. L’oficial, que se sent vigilada i pressionada per l’ambient social, aplica lleis, és garantista i té una sola preocupació: que no es desconfiï de la seva independència. Mancada de mitjans, necessita molt de temps per adoptar les seves decisions i sap quin és el seu punt feble: una sentència és acceptada quan coincideix amb la sentència dictada prèviament a les barres dels bars i, ai las!, als mitjans informatius. El tribunal de Palma, per exemple, seria independent si hagués ficat a la presó la infanta Cristina i hagués imposat una fiança impagable al seu marit. Com que no ho va fer, és un tribunal que prova de complaure la Corona.
La justícia popular es mou per sentiments, simpaties ideològiques i rancúnies polítiques. Disposa de jutges improvisats, entre els quals apareixen noms il·lustres com ara els d’Ada Colau, Gabriel Rufián, Alberto Garzón i d’altres, que escriuen els seus veredictes a Twitter amb desimboltura i un sentit peculiar de les previsions legals. El poble pla parla de les decisions judicials amb la mateixa passió amb què parla de l’àrbitre que va robar un partit al seu equip. Té memòria per recordar altres condemnes, compara i arriba a la conclusió que els jutges són complaents amb el poderós i durs amb el feble. I d’aquesta manera està creant un nou i greu problema institucional: la crisi de confiança en el sistema.
Hi ha encara un tercer setge a la justícia: el de la Catalunya sobiranista quan es presenten querelles contra els protagonistes de la desobediència al Tribunal Constitucional. La qualificació que reben aquestes querelles contra dirigents independentistes és la de “querelles polítiques”; és a dir, no basades en criteris jurídics, sinó pensades per perseguir el dret a decidir. El punt més alt es va assolir dijous quan Jordi Turull va comparar les últimes amb el 23-F: “És una versió del 2017 del tothom a terra”. En aquesta frase i en les reaccions que provoca cada iniciativa judicial s’amaga una desqualificació d’impacte segur en la societat catalana. Unit al record encara viu dels avatars de l’Estatut al Tribunal Constitucional, es converteix en una bomba contra tota la legalitat espanyola i la seva aplicació.
Ja només faltava l’explotació partidista de la renovació de la cúpula fiscal, que el PSOE no dubta a qualificar com a “purga”, potser perquè cessen alguns (el 20 per cent segons el PP) dels fiscals que havien estat nomenats en l’etapa de Cándido Conde-Pumpido. L’explotació partidista ja la tenim. I amb l’explotació partidista apareixen, quina casualitat, les denúncies de pressions que mai abans no havien estat comunicades, almenys públicament, pels qui les han patit. A aquest cronista l’alarma el clima d’intent de descrèdit just quan la justícia, en els seus diversos nivells, és l’única que pot posar al seu lloc els corruptes i posar ordre legal en aquest país. Pensant en la salut de l’Estat de dret, el panorama és desolador.