La veritat de la mentida

La mentida és un bolero. Com gairebé tot el que passa a la vida, aquest gènere musical ha sabut reduir a poc més de tres minuts el que els grans pensadors van abordar en tractats conscienciosos o estudis profunds. Plató, Aristòtil o sant Agustí ens van il·lustrar sobre ús, perdó o condemna de la mentida, mentre que Álvaro Carrillo destil·la motiu i retret en una cançó titulada Se te olvida en la qual recorda el passat comú, recrimina el motiu del desamor i adverteix de la possible i contundent reacció per despit. Plantejament, nus i desenllaç al compàs d’una melodia fixada en la memòria sentimental.

Si fa o no fa el que van tenir temps de dir-se Rajoy i Puigdemont a la Moncloa fa menys de dos mesos. Un Se te olvida permanent que pretenia justificar les seves posicions bloquejades, concretades en un distanciament clar que va servir per concertar dos acords: mantenir en la mesura possible la trobada en secret i posar-li data a una altra, oficial i pública, que continua en espera. Fora d’això, res.

En la sessió de control parlamentari del dia sacsejat per l’exclusiva de La Vanguardia, l’oposició va fer bona aquella sentència de Rabindranath Tagore que parla dels qui només es fixen en el dit quan aquest assenyala la Lluna. I es van embrancar amb el silenci polític del president mentre evitaven preguntar-li pel que era important: el contingut de la conversa, les possibilitats reals d’acord o la dimensió del risc en cas contrari. Una cosa que no van fer a la mateixa hora i en el mateix model parlamentari amb Rajoy al Congrés perquè els qui haguessin pogut tenir algun interès a burxar en aquella ferida havien quedat fora de combat pel seu desmentiment previ a l’evidència posterior.

I aquí hi ha el rovell de l’ou de la qüestió. En la vergonya pública com a conseqüència d’un fet ja confirmat després d’haver-lo negat sense pal·liatius. El mateix els va passar a d’altres a Barcelona i han quedat retratats. Definitivament, cada vegada són més les ocasions en què alguns parlen per no callar. I s’erigeixen en proclamadors de veritats absolutes quan aquestes cada dia són més relatives. Especialment en política, que és on la mentida s’ha utilitzat impunement per despistar o aclamar. En aquest sentit, Trump ha vingut a oficialitzar de manera basta i illetrada el que amb més o menys sofisticació els fills de Maquiavel ja practicaven contravenint la moral exigida als altres. Una hipocresia que erosiona la credibilitat per sempre i posa en dubte qualsevol asseveració futura.

No obstant això, al final, el que queda de la trobada és que no hi ha novetat al front. Per això el bolero adquireix la força de la veritat i resol: “Por mi parte, te devuelvo tu promesa de adorarme, ni siquiera sientas pena por dejarme, que este pacto no es con Dios”. Qui dels dos l’està assajant?

Cada vegada són més les ocasions en què alguns parlen per no callar