Memòria de Cuba

La pau de Zanjón –1878– va posar fi a la primera guerra d’independència cubana –la guerra dels Deu Anys– atribuint a Cuba “les mateixes condicions polítiques orgàniques i administratives de què gaudeix l’illa de Puerto Rico”. La pau va provocar una onada d’optimisme que va propiciar l’aparició d’un Partit Liberal, en el qual es van agrupar els elements cubans. El seu programa no exigia la independència de l’illa, sinó que se centrava en una reivindicació autonòmica i reclamava la vigència efectiva dels drets individuals reconeguts per la Constitució espanyola del 1876. Però aquesta esperança no cristal·litzà. L’altre partit cubà que sorgí també llavors –la Unió Constitucional–, format per conservadors espanyols, va imposar una interpretació restrictiva de la pau de Zanjón, basant-se que el règim especial concedit a Puerto Rico el 1868 havia estat suspès pel capità general el 1874, tret de l’abolició de l’esclavitud i la representació a les Corts. A quin règim es referia la pau de Zanjón? Al del 1868 o al resultant després de la seva suspensió parcial manu militari? Podeu imaginar-vos la interpretació que va prevaler. Però això no era seriós. L’autèntica pregunta era una altra: què estava passant a Cuba?

La resposta que dona Pablo de Azcárate és clara. L’oligarquia que mitjançant el comodí de torn s’havia assegurat a Madrid la direcció de l’Estat, unes vegades sota l’etiqueta conservadora amb Cánovas, i les altres sota l’etiqueta liberal amb Sagasta, va esgotar tots els recursos imaginables per anar donant allargs a la qüestió cubana. Aquestes dilacions i demores, barrejades amb alternatives de rigor i de blanor, es van estendre al llarg de molts anys amb el resultat esperable: el partit espanyolista accentuà la seva intransigència, i el partit liberal, les seves reivindicacions. A més, al Parlament espanyol dominava l’actitud centralitzadora, que era essencial per al manteniment dels privilegis dels industrials de la metròpoli (també dels catalans) i dels comerciants i funcionaris espanyols establerts a Cuba.

Així les coses, Antonio Maura –mallorquí intel·ligent i expeditiu– accedí el 1892 al Ministeri d’Ultramar, en un govern liberal presidit per Sagasta. El primer que va fer fou modificar la llei electoral mitjançant un reial decret que ampliava el nombre d’electors fins a doblar-lo. I, tot seguit, va redactar un projecte de llei per reformar el govern colonial de les Antilles, que presentà al gabinet el juny del 1893. Aquest projecte conservava íntegra la sobirania espanyola, però ampliava la intervenció dels pobles antillans en el govern dels seus afers, a més d’obrir la possibilitat de modificar les lleis contràries als seus interessos. A Cuba quedava –segons el projecte– “l’ordinària resolució i definitiu despatx de tots els negocis administratius”, de manera que els gestors quedarien sotmesos a la crítica directa dels cubans. El projecte creava una diputació provincial, que escolliria el seu president, estaria dotada de pressupost i podria proposar modificacions legislatives.

Aquest projecte va ser rebut amb creixent acceptació per part d’amplis sectors cubans, així com amb franc rebuig pels espanyolistes acèrrims i pels independentistes radicals. A Espanya, en canvi, hi dominava l’opinió que veia en qualsevol opció reformista sobre Cuba l’inici del desmantellament de l’imperi colonial. Al Congrés es va entaular una batalla. Els arguments contraris consistien en l’exhibició d’allò que el fill gran de Maura –Gabriel– en diria, anys després, “alarmes patriòtiques”. En aquesta línia, Cánovas i Fernández Villaverde van negar que els separatistes poguessin tenir la mateixa llibertat d’expressió que els espanyolistes. Per la seva banda, Maura va denunciar que els seus adversaris cometien l’error de pensar que a Cuba tan sols era possible una força política defensora de la unitat –i uniformitat– amb Espanya, mentre que, en realitat, el que defensava aquesta força política eren interessos econòmics embolicats amb la bandera del patriotisme més atrotinat. Va passar el que havia de passar. El president del Govern no veia amb bons ulls el projecte, per l’oposició que despertava al seu partit i en va paralitzar la tramitació. Maura no era home per recular i va dimitir a començaments del 1894. El 1898, Cuba fou independent.

Anys després, Ortega y Gasset va escriure a España Invertebrada (1922) aquestes paraules: “Del 1580 fins als nostres dies, el que a Espanya s’esdevé és decadència i desintegració. (…) El procés de desintegració avança en rigorós ordre de la perifèria al centre. Primer se’n van desprendre els Països Baixos i el Milanesat; després, Nàpols. A començaments del segle XIX se separen les grans províncies ultramarines i, a finals, les colònies menors d’Amèrica i l’Extrem Orient. El 1900 el cos espanyol havia tornat a la seva nadiua nuesa peninsular. Amb tot plegat va acabar la desintegració? Deu ser casualitat, però el despreniment de les últimes possessions ultramarines sembla ser el senyal per al començament de la dispersió intrapeninsular”.

Tota opció reformista sobre Cuba era vista a Espanya com l’inici del desmantellament de l’imperi colonial