El sostre de la cova

Fa unes quantes setmanes Juan José Millás va escriure un article deliciós sobre l’amor. Bé, no exactament. Millás citava el llibre d’un historiador que ha desenvolupat la teoria que hi va haver un moment en la història en el qual el sexe va deixar d’actuar d’ofici per passar a considerar-se amor. Va ser quan els humans van començar a caminar drets i no encorbats, a la prehistòria. El bipedisme va fer que els genitals de l’home i els de la dona es desplacessin, i això va permetre que les parelles poguessin practicar la còpula cara a cara, mirant-se als ulls.

I el lector es preguntarà per quins set sous faig aquestes referències sobre la coneguda com a postura del missioner quan del que es tractava aquí era que opinés sobre per què la gent s’enamora d’un algoritme que parla o d’un sistema operatiu dotat d’intel·ligència artificial. Crec que té a veure amb el fet que, potser primer Millás i després servidora de vostès, ens imaginem que aquella parella d’australopitecs, després de la còpula de cara, es van quedar durant hores abraçats, simplement mirant el sostre de la cova, cos contra cos, fins a l’alba. Ai, l’amor.

Gairebé quatre milions d’anys després, la sola idea de buscar com a parella, diguem, un robot es descobreix com a) un signe de bogeria, gairebé de demència, b) tota una exhibició d’analfabetisme emocional i c) les dues coses alhora. He de confessar-vos que em vaig acostar a aquest tema des d’aquest punt de vista, però he anat canviant d’opinió. El que de debò sento per aquesta gent que renuncia al contacte físic no és rebuig, sinó compassió, una profunda compassió.

Si heu vist Her sabreu a què em refereixo. En aquella pel·lícula, el protagonista és un escriptor al qual una desfeta sentimental l’ha trencat per dins. Com un nàufrag a la deriva, s’agafa a una il·lusió que el salvarà d’una terrible condemna: la solitud. És així, en aquella fugida de la solitud, com l’escriptor inicia un idil·li perfecte amb un sistema operatiu amb l’ànima d’una dona tan sensual, divertida i infinitament comprensiva com meravellosament programada, virtual i dirigible amb un comandament a distància. “No estic mai sol amb la meva solitud”, xiuxiuejava Moustaki. Constitueix això una altra classe d’amor?

Doncs pot ser que sí. Les her i els him ja són aquí per estroncar les ferides del nostre disc dur. Heus aquí el costat bo de tot procés amorós i res del costat dolent. Ni desconfiança, ni gelosia, ni infidelitats, ni falta de comunicació, ni decepcions, ni baralles, ni dies fotuts. Jugar a retirar-se i tornar, com la marea. Només que hi ha un problema: les falses il·lusions de vegades creen sentiments veritables, i aquests sí que són reals.

Sembla mentida que sorprengui que algú fantasiegi amb un holograma. Al contrari, mai abans no havia resultat tan versemblant. Després vindran els xips implantats al cervell, i aviat es farà impossible saber on s’és a la realitat. Jo de vosaltres no em deixaria convèncer. No renuncieu al contacte. No hi ha res com la carn i els ossos, la cova, observar el sostre i totes les altres coses. Fins i tot els australopitecs ho sabien.

La gent que recorre a amors virtuals ens desperta una gran compassió perquè de fet el que busca és fugir de la solitud