La Vanguardia (Català-1ª edició)
“No volia un marit; volia estudiar”
La història de superació de Maria Islam, una jove extutelada que arriba a la universitat
M’ agrada molt estudiar! Però a casa era difícil... Havia de treballar a la botiga dels meus pares i faltava molt a classe”, explica Maria Islam Seraj, de 18 anys, ara una universitària de primer curs de Relacions Laborals a la Pompeu Fabra. La Maria ha enderrocat els murs que des que era petita s’havien anat aixecant davant seu i ha encarrilat el seu futur. Nascuda a Bangla Desh, amb pocs mesos es va instal·lar a Badalona amb els seus pares, a qui va plantar cara per poder continuar anant a l’institut i evitar un matrimoni arreglat al seu país d’origen.
“He crescut a Catalunya; és la realitat que conec, i vull ser com les noies d’aquí. Quan tenia 15 anys la meva germana, que ja havia fet els 18, tenia indicis que ens volien portar a Bangla Desh per casar-nos, i vaig enviar un e-mail al director de la meva escola per dir-li que estava espantada, que volia continuar estudiant”, diu al costat de Mònica Rocafort, l’educadora de la Fundació Servei Solidari que l’acompanya en el camí cap a l’emancipació, a l’Espai Centre Cabestany de les Corts, on viuen dotze joves extutelats en diferents pisos.
“L’escola és un dels llocs on es detecta el risc de matrimonis precoços, però no hi ha menors tan valents com la Maria que s’enfrontin al pare”, afegeix Rocafort.
Poc després que la Maria confiés al director de l’escola les seves pors, un vehicle policial es va plantar al davant de casa seva. “Del cotxe en van baixar dues dones, que ens van portar, a mi i a la meva germana petita, que aleshores tenia 12 anys, a la comissaria. Als meus pares també. Els vam dir que teníem por que ens casessin, i vam ingressar en un centre d’acolliment de Barcelona, on ens vam estar set mesos. Ens van fer seguiment per veure si podíem tornar amb els nostres pares, però van decidir enviar-nos a un CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa) de Gualba i després a un altre de Santa Coloma de Gramenet, per estar més a prop de la meva germana gran, que viu a l’Hospitalet”, continua explicant.
El somni de la Maria era arribar a la Universitat i, podia ser, a la Pompeu Fabra. Quan va fer 18 anys i la seva etapa al CRAE es va acabar, va recórrer a l’Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET) per poder continuar estudiant i optar a una ajuda que li cobrís l’habitatge i la manutenció. Però la Maria no tenia dret als 663 euros mensuals que s’atorguen als joves que han estat més de tres anys tutelats i que accepten seguir un pla de treball individualitzat fins que fan els 21. Per només 20 dies ella no ha pogut optar a aquesta prestació. Durant el 2016 un total de 902 persones van percebre aquest recurs econòmic. “En casos com el de la Maria, s’opta per beques de La Caixa, de 519 euros mensuals, mentre duri la formació”, detalla Rocafort, que es reuneix amb la Maria periòdicament.
La Maria comparteix pis amb dues noies que fan Anatomia Patològica i Animació Social, va a classe a la tarda i treballa de dijous a diumenge en una botiga. “Vull estalviar per, quan se m’acabi la beca, sortir d’aquí amb prou diners per poder-me pagar un habitatge i no patir”. Aquesta feina li impedeix veure tant com voldria la seva germana petita, que ara té 15 anys, continua en un CRAE i fa Imatge Personal. “Estic tan contenta de poder anar a la universitat! Faig el que m’agrada, i durant el procés no estic sola”, repeteix riallera.
La Cristina, de 21 anys, protagonitza una altra història de superació. Ho ha tingut tot en contra, però, com la Maria, ha anat superant esculls i ara gaudeix de les classes del primer curs del grau superior d’Integració Social, malgrat que el seu objectiu és arribar a la universitat per estudiar Educació Social. “Crec que la meva experiència és important per ajudar nois que estan en centres d’acolliment; estan passant el que jo ja vaig passar”, diu la Cristina acompanyada de Geni Flos, coordinadora a la Federació d’Entitats de Pisos Assistits del programa de suport als joves que segueixen formació reglada.
“Els meus pares es van separar quan era petita, i em vaig quedar amb la meva mare, que, arran dels problemes que va tenir amb les seves parelles, va començar a beure. Jo no anava a classe, feia el que volia, el meu rendiment va baixar... A la meva mare li van retirar la tutela dels tres germans, i vam anar a viure amb una germana més gran. Però no m’entenia amb ella i em va fer fora de casa. Llavors ja havia fet els 15 anys, i em van enviar a un centre d’acolliment de Girona”, explica. Aquest nou canvi va tenir lloc per Nadal. “Això em va afectar; aleshores la meva mare era a Guinea, i el meu pare, amb qui amb prou feines tinc contacte, a Madrid... Em sentia sola, i vaig agafar hàbits de rebel·lia: m’escapava amb altres noies i no tornava a dormir. Però en Rubén, un educador molt estricte però que diu les coses tal com són, em va advertir que, si no em posava les piles, ningú no ho feria per mi. I vaig canviar d’actitud. En Rubén i en Juan Carlos, un altre educador, han estat personatges clau”.
La Cristina va acabar l’ESO, va fer un grau mitjà d’Atenció Sociosanitària i va estrenar la majoria d’edat compartint habitatge amb dues noies més a Girona. A l’estiu es va traslladar a un altre pis de l’Hospitalet, on també va a l’institut. “En la meva època rebel vaig repetir segon d’ESO, però ara trec bones notes, una mitjana de 7,2, malgrat que hauria d’acabar amb un 8,5 per accedir a la universitat o pujar nota fent la selectivitat. La beca de 519 euros em dona per pagar la casa, el menjar i les despeses”.
La Cristina manté el contacte amb la seva mare, que visita cada tres setmanes. “La relació a distància funciona millor... Fa poc ha començat a treballar; espero que el meu germà petit, de 10 anys, pugui tornar a viure amb ella”.
La Cristina ha superat molts esculls, i ara fa Integració Social per ajudar joves com ella