Contenidors de sèries

París va decidir liderar l’alta costura com una victòria simbòlica de l’elegància i el luxe

La producció de sèries crea una activitat semblant a la d’un port industrial. Avalades per Netflix, HBO, Movistar o Amazon, les grues descarreguen tones de ficció, i convé revisar-les amb il·lusió, fugint de la mecanització de l’inspector que ha perdut els matisos d’una mirada vocacional. Anem a pams, doncs. ENCERTAR-LA REPETINT. Crashing és una comèdia que té el segell de garantia de Judd Apatow. El problema és que s’assembla molt a Louie ,i és com si després de construir la Sagrada Família a Barcelona algú pretengués construir un monument semblant a, per exemple, Arbúcies. El protagonista és un monologuista amb problemes que no té ni l’encant existencialista ni la mirada corrosiva de Louis C.K. ¿Això vol dir que no cal mirar-la? No, aquest és el problema: que té prou al·licients perquè la miris, en valoris el vigor dels diàlegs i la personalitat del protagonista i dels personatges secundaris però no puguis deixar de preguntar-te quin sentit té fer una comèdia sobre un monologuista després de Louie.

ALTA COSTURA. The collection és un drama ambiciós, amb una ambientació exquisida i una intriga situada al París de després de l’ocupació nazi. La gràcia de la història està en l’escenari que centralitza les trames: un taller d’alta costura regentat per un empresari de passat obscur que depèn del talent creatiu d’un germà autodestructiu i generós. Al primer capítol s’expliquen algunes relacions al taller i es descriu la vulnerabilitat del moment, quan París va decidir liderar l’alta costura com una victòria simbòlica de l’elegància i el luxe. Desigual, hi ha trames magnètiques i d’altres massa pretensioses, però el nivell general és bo i ens regala la presència d’Irène Jacob. Passats els anys en què era la musa del cinema intel·lectual polonès a l’exili, ara aporta una presència madura en un paper que recorda el de José Sacristán a Velvet. INTUÏCIONS FEMENINES. Big little lies sembla una revisió dramàtica d’aquell Mujeres desesperadas però actualitzada i amb una intenció més fosca. La presència de Nicole Kidman, Reese Witherspoon i Shailene Woodley hauria d’activar les expectatives o, com a mínim, predisposar-nos a passar una bona estona. Però, a mesura que passen els minuts, preval certa sensació de convencionalitat, encara que, en aquest cas, el primer capítol és insuficient per saber si pagarà la pena invertir hores i il·lusions en aquesta història (i la poca intuïció femenina que em queda em recomana tenir paciència).

ADRENALINA. 24: Legacy és un derivat del mític 24 i, encara que manté una estructura idèntica i recorre a l’adrenalina més pura del cinema de compte enrere, no aconsegueix transmetre el vertigen de l’original, quan seguíem les peripècies de Jack Bauer amb el cor encongit, sabent que en qualsevol moment els terroristes podien provocar l’apocalipsi. Potser el que ha passat és que les hipòtesis que plantejava 24 eren possibles, mentre que les de 24: Legacy són probables.