La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Tots hauríem d’odiar la guerra, però forma part de la vida”
Mel Gibson, nominat al millor director per ‘Hasta el último hombre’
Han passat gairebé 21 anys des d’aquella nit del 25 de març del 1996 en què es va emportar dues estatuetes daurades per Braveheart, una a la millor pel·lícula i una altra a la direcció. Però tot indica que aquest diumenge a Los Angeles cap d’aquests dos guardons no serà per a Hasta el último hombre .El fet que Mel Gibson torni a ser entre els candidats després de la tempestuosa vida personal i professional que ha viscut els últims anys ja és un premi en si mateix. Es tracta d’una pel·lícula d’encàrrec que Gibson va acabar fent-se seva i a la qual es va entregar amb entusiasme.
Tothom veu Hasta el último hombre com una mena de retorn... Jo no ho sento així, però gaudeixo del bon moment. És el millor que m’ha passat en molt de temps. És la primera vegada que m’he sentit dirigint com si estigués passejant amb moto, malgrat que avui es filma amb moltes limitacions i el pressupost va ser molt ajustat. La indústria del cinema et dona tot el que necessites si estàs fent una història sobre un heroi amb una disfressa, però no si es tracta de la veritable història d’un heroi.
Li va interessar la història pel seu element religiós? No necessàriament. Crec que el que més em va interessar és que no vaig entendre mai Hasta el último hombre com una pel·lícula de guerra, sinó com una història d’amor, no precisament romàntic. Tot i que Teresa Palmer i Andrew Garfield tenen una química molt forta a la pantalla, el que em va interessar no és la seva història d’amor, sinó el que sent aquell home pels seus companys de batalla, pels éssers humans en general, fins al punt de no voler fer mal a ningú. Cal molt d’amor per lliurar la vida als altres. Aquest va ser l’atractiu més gran. És un home que finalment està a punt per al combat, però que avança al seu propi ritme, com un salmó que neda a contra a corrent. És un soldat que va contra l’onada de guerra i violència i a qui no li importa que el persegueixin per les seves creences. I tot això enmig de l’infern de la guerra, on la majoria dels éssers humans es converteixen en animals.
Tant és així que de vegades les accions d’en Desmond, el protagonista de la pel·lícula, resulten difícils de creure. És cert, és difícil de creure. És sorprenent que ell hagi baixat tanta gent des del camp de batalla utilitzant només cordes durant moltes hores. Cada deu minuts ell baixava un home, moltes vegades molt més pesat que ell, salvant-li la vida. Fins i tot Andrew Garfield va admetre que va provar d’arrossegar un parell d’homes com si estiguessin inconscients i gairebé es mor en l’intent. I això que Andrew té un estat físic perfecte i és un home jove molt fort. En Desmond ni tan sols menjava o bevia apropiadament, i malgrat això es va dedicar a carregar gent durant hores i hores. Si haguéssim explicat tot el que va fer, hauria semblat una pel·lícula dels Monty Python. Però tot el que mostrem és veritat.
Quin és el missatge del film? Per a en Desmond, la idea de la guerra, la d’un home matant el seu germà, més enllà la seva raça o de les seves creences, era una cosa tràgica per a ell i hauria de ser-ho per a tothom. Tots hauríem d’odiar la guerra. Però és part de la vida, sempre hi ha hagut guerra i sempre n’hi haurà. Cada 30 o 40 anys ens enfrontem a una guerra immensa. El missatge de la pel·lícula no és només que s’ha d’odiar la guerra, sinó que cal estimar l’home i la dona que han d’anar a lluitar i resoldre la situació perquè a algú li ha de tocar.
Però si es tracta d’una història d’amor, per què recorre a imatges tan forts? Volia retre homenatge als qui van lluitar en aquella guerra, perquè va ser molt dura. I volia que l’audiència tingués una idea del que se sentia sent allà, en aquella ratera, i tot el que fa falta per transcendir aquell horror.