Seducció asfixiant

Quartett Música i llibret: Luca Francesconi Intèrprets: Robin Adams (Vescomte de Valmont), Allison Cook (Marquesa de Merteuil). Orquesta Simfònica del Gran Teatre del Liceu Direcció musical: Peter Rundel Direcció escènica: Àlex Ollé, de la Fura dels Baus Lloc i data: Gran Teatre del Liceu (22/II/2017)

Què passaria si es confrontessin els arquetips de Lulú i de Don Giovanni en una guerra de sexes lírica? Aquest podria ser el punt de partida de Quartett, l’òpera de l’italià Luca Francesconi que s’estrena a Espanya i que el Liceu ha acollit amb valentia i risc. Risc per la seva música atonal, on una orquestra de cambra, impecable sota les ordres de Peter Rundel, suggereix, evoca i fins i tot esquinça les oïdes de l’espectador submergint-lo en un univers sonor i sinestèsic d’anhels i plaers amorals.

Francesconi l’encerta obligant els dos solistes –magnètica la soprano Allison Cook com a Marquesa de Merteuil i impecable el baríton Robin Adams com a Vescomte de Valmont en aquesta història que beu de Les liaisons dangereuses– a desdoblar-se en dos personatges més fins a formar el quartet titular. Així el baríton es converteix en Cécile de Volanges, utilitzant un virtuós falset, difícil de combinar amb la seva veu de natura tersa i càlida, del qual en surt victoriós, i Allison Cook, una Marquesa de Merteuil sexual i prou dominatrix en l’aspecte vocal i actoral, es mostra pletòrica –i convincent en els greus– personificant Valmont en un dels clímax de l’òpera: l’escena de la seducció de Cécile. El vestit vermell intens amb obertures de cremallera que el figurinista Lluc Castells ha ideat per a la protagonista es converteix en una metàfora sexual del personatge, que finalment és qui controla la narració i rubrica l’òpera amb un sospir que transmet sang.

El cant és exigent i permanent per a tots dos intèrprets, els mateixos que van estrenar l’òpera a Milà l’any 2011. Les concessions melòdiques són comptades en els gairebé noranta minuts de l’òpera, amb una barreja de música electrònica més orquestra i cor a quatre veus, gravats en la seva estrena milanesa. Paradoxalment la mateixa veu gravada dels solistes juga a la contra amb el cant en directe: la soprano, per exemple, sona menys estrident en el terç agut en l’enregistrament.

La producció furera d’Àlex Ollé, que col·loca els protagonistes en una caixa, claustrofòbica i asfixiant, suspesa per més de 300 cables d’acer, de manera que permet veure, com en un film de Haneke o Bergman, la solitud tràgica dels seus protagonistes, és espectacular. El text, implacable, ha estat adaptat pel compositor sobre l’original de Müller, amb el millor de l’esperit de la novel·la epistolar de Laclos, que escup donant forma a la notes de Francesconi. El resultat és una òpera desoladora i nihilista. El final alliberador deixa un pòsit de tristesa, potser d’aquí els ajustats cinc minuts finals d’aplaudiment per a una obra que toca la fibra.