Corredor cultural

Vicent Marzà és un home de verb pausat i conviccions fermes. Ara és el conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. La setmana passada, durant la signatura de la declaració de Palma, va encunyar un concepte per designar el que signava al costat dels consellers homòlegs del Principat, Santi Vila, i les Illes, Ruth Mateu. Marzà va dir: “El corredor cultural mediterrani és absolutament necessari i cal impulsar-lo per raons històriques i de compromís per la cultura”. Vet aquí una manera de promoure la unitat. La unitat d’una llengua que permet projectar un mercat cultural de més de deu milions de ciutadans que ha estat esquarterat pels mateixos que s’omplen la boca amb la sacrosanta unitat d’Espanya. La declaració de Palma inclou la consolidació de l’Institut Ramon Llull com a organisme de promoció exterior, la participació conjunta dels tres governs en fires i festivals i, sobretot, l’impuls a les polítiques lingüístiques unificant les acreditacions de llengua catalana per tal que els certificats siguin vigents als tres territoris. Un seguit de mesures raonables que, tanmateix, semblen autèntiques heroïcitats. Només el centenari Institut d’Estudis Catalans i la Xarxa Vives que coordina vint-i-dues universitats de quatre estats europeus (Andorra, França, Espanya i Itàlia) han mantingut una mínima cobertura institucional durant les llargues dècades de democràcia castellanocèntrica de nul·la sensibilitat lingüística. L’independentisme rampant que ha arrelat a Catalunya també prové d’aquest fet inexcusable. En plena eclosió de la societat global no només es va menystenir el corredor mediterrani desviant les inversions ferroviàries cap a altres indrets. També es van tancar repetidors, es van crear zones d’exclusió televisiva i es van bloquejar acords per impedir l’existència d’un espai comú entre valencians, catalans i balears. Unitat, quina unitat?

Els grans defensors de la unitat espanyola són al·lèrgics a la seva diversitat cultural. Aquest curs, a la República Francesa, les oposicions per a professor d’espanyol, en la modalitat de “l’agrégation externe”, porten al temari una lectura obligatòria i una d’optativa. L’obligatòria, que solia ser el Quixot, ara és Antagonía de Luis Goytisolo. Per a l’optativa els estudiants poden triar entre tres obres: en portuguès, llatí o català. Aquest curs el tribunal que dissenya les oposicions ha triat una novel·la meva, de manera que he visitat i visitaré unes quantes universitats franceses. No tots els estudiants que preparen aquestes oposicions han estudiat català. En algun cas, és una tria estratègica o atzarosa. La majoria són francesos, però també sovintegen els espanyols residents. A la sessió de la Sorbona va venir una noia granadina que s’hi presentava induïda (i auxiliada) per una altra candidata mallorquina, amiga seva. Li feia gràcia, va dir, que per passar unes oposicions d’espanyol a París hagués de llegir un llibre en català, cosa que mai no li passaria a la seva Granada natal. Va ser dir-ho i adonar-se’n.

Un corredor cultural esquarterat pels mateixos que s’omplen la boca amb una unitat sacrosanta