El programa

Organitzar-se al voltant d’una idea, o d’una col·lecció coherent d’idees, manifest o declaració, tenir un programa polític, és l’obligació de qualsevol grup humà amb vocació de lideratge. Primer, perquè és l’única manera d’avaluar si s’estan assolint els objectius. Segon, i més important, perquè és l’única manera de fer que el projecte polític no depengui exclusivament de les virtuts i defectes dels seus màxims responsables. Tenir clar el programa polític és una de les millors armes per lluitar contra la corrupció. Malfia’t del líder que no té projecte o no te’l sap explicar: al seu voltant, a les seves ordres, només hi trobaràs llepons. La gent amb talent, els bons, no se subordinen mai del tot a res ni a ningú. Això sí, si el teu programa els engresca, si compartiu horitzons, tens molts més números que se sumin al teu projecte. Per entendre la relació entre el procés de corrupció d’una organització i la societat que administra, podríem acudir a alguna tragèdia de Shakespeare o al Jo, Claudi de Robert Graves o a qualsevol ficció que begui d’aquestes fonts (solen ser britàniques). Però no cal, en les successives directives del Barça es fa molt evident. La corrupció no comença necessàriament amb cap delicte, pràctica mafiosa ni procés judicial. Sovint comença molt abans. Es manifesta, de seguida, per la simple voluntat de manar sense tenir cap mena de projecte. Per què dimoni hauries de voler liderar una organització si no aportes cap idea nova, no tens projecte ni has manifestat cap credo reconeixible?

En els últims trenta anys, l’única directiva que n’ha tingut un de clar i específic per al Barça ha sigut la de Joan Laporta. Qualsevol culer l’hauria pogut defensar. Només feia falta recordar la felicitat que ens havia proporcionat el dream team , i esclar, tenir prou criteri i intel·ligència per adonar-se que la contribució d’aquell equip a la història del futbol venia acompanyada d’una colla d’idees absolutament revolucionàries i, per tant, de fràgil supervivència si no se les defensava aferrissadament.

El resultat, després de 7 anys de mandat, més enllà de l’indiscutible regnat esportiu a nivell mundial, va ser situar el Barça com a referent també mundial d’una manera única de jugar i d’una manera també única d’entendre la solidaritat i la relació amb la creixent mercantilització del món del futbol. Rebre en herència aquell Barça reclamava molt més zel, passió i talent que els d’un simple gestor. Anar-lo desdibuixant progressivament ha estat un error lamentable. Però, si a més a més, per una absurda rancúnia t’hi vas enfrontar judicialment i, encara pitjor, acabes perdent el plet, com tot sembla indicar, la història hauria de ser inclement amb tu.

Rebre en herència aquell Barça reclamava molt més zel, passió i talent que els d’un simple gestor

David Carabén