La Vanguardia (Català-1ª edició)
El maleït resisteix
El cantautor Bernardo Cortés es recupera d’una insuficiència renal i altres xacres en un hospital de Barcelona. “M’està donant força per no acabar en una butaca mecànica de rodes –diu rient-se de les seves ocurrències–, així podré treballar un parell d’anys més. Després potser em jubilo i me’n torno al poble...”. Fins fa poques setmanes Cortés encara feia anar la seva guitarra i el seu coll pels restaurants del passeig Marítim, el Port Olímpic, el barri de la Barceloneta... sobretot a la tarda, perquè, com sempre diu, la gent amb gana dona menys monedes. “Senyor Cortés, ha de firmar aquesta autorització perquè el fotografiïn a l’hospital”, li diu una empleada del centre lliurant-li un document. “Una autorització per marxar? –respon l’artista– Ja em donen l’alta? Ja me’n vaig?”. “No, senyor Cortés, es tracta de...”. Més menut, petit i nassut que mai insisteix que Woody Allen és més lleig que ell. Als tres anys cantava l’Ave Maria a la catedral de Jaén.
Cada una de les seves frases és un paràgraf, i el següent no té res a veure amb l’anterior. A més, va guanyar un concurs de mecanografia d’Espanya. Però Cortés sempre va parlar d’aquesta manera, saltant per on vol, aprofitant-se del desconcert del seu interlocutor per recitarli de memòria un poema que va compondre fa seixanta anys. “Ya se enteraron tus padres de que los dos nos queremos, yo no lo siento por mí, porque aunque vivo sufriendo...”.Va arribar a Barcelona el 1952, al tren el Sevillano, fet un xaval tot despitós, dissimulat entre un munt de quintos perquè la Guàrdia Civil no l’enviés de tornada a Andalusia. “Tinc un concert dissabte a Badalona, sap? –li diu a l’empleada que encara sosté el document–, i m’agradaria molt anar-hi...”. Antonio Herrera, un arquitecte tècnic prejubilat que des de fa anys prova de recuperar la història oral dels barris de Barcelona, aprofita les visites a l’hospital per ordenar els records de Cortés, per escriure la seva biografia, per preparar-ne l’homenatge...
“Vam escriure a l’alcaldessa Ada Colau, i al conseller de Cultura Santi Vila –detalla Herrera–. L’obra de Bernardo mereix un reconeixement. Vaig veure Colau aquest Nadal i l’hi vaig recordar. Se li havia oblidat... Però a la conselleria ens van rebre i no els va semblar una mala idea. Podria fer-se al Liceu o al Palau de la Música. Bernardo prefereix al Liceu, oi Bernardo?”. I Bernardo assenteix, pensant encara en el concert de Badalona. “Sí, al Liceu...”. El més probable és que una vegada li donin l’alta es mudi a una residència, una a prop de la Barceloneta, perquè continuï tocant i cantant. Un treballador social de la Societat General d’Autors i Editors segueix el seu cas i l’assessora. Bernardo sempre va ser molt malgastador. En realitat sempre va ser un maleït, un antiheroi, un personatge tràgic... Si hagués cantat en anglès pels carrers de Nova York ja li haurien fet una pel·lícula independent, l’haurien inclòs en el moviment beatnik, l’haurien qualificat d’underground...
Però el seu pas per la televisió el va condemnar al món de la paròdia, a un paper d’un bufó, el del Palomino. Aquells records són els únics que li fan arrufar el nas. A Bernardo li anava molt bé en la vida. Va muntar una empresa d’enderrocs. Vivia a la plaça Duc de Medinaceli. Però un mal dia un soci va morir en un accident laboral. Cortés es va llançar a l’alcohol. La seva dona que en pau descansi li tancava la porta cada cop que arribava borratxo. Ho va perdre tot. Es va convertir en un rodamon que cantava a les prostitutes, als indigents, als desheretats... Ell, que havia tingut més de vint vestits. “Parlant sol i movent les mans, amb la seva ampolla de vi, sense veure el seu entorn, bevent un glop de l’ampolla i deixant-la anar amb amor propi de borratxo calmat, perquè ja és alcohòlic...”. Però un bon dia Silvestre, l’amo del restaurant Salamanca, li va dir que així no podia continuar, el va afaitar, el va netejar. La resta és ben conegut. Diuen que Salvador Espriu li va dir una vegada: “Vostè ha nascut per ser algú especial, i és algú especial...”. “Sí, sí, això em va dir –irromp Cortés–, però a Badalona, qui m’hi portarà?”.
El veterà cantautor vol que li facin un homenatge al Liceu, i si allà no pot ser, al Palau de la Música