La Vanguardia (Català-1ª edició)
PARAL·LEL 38
El Paral·lel 38 és un d’aquells llocs pels quals la gent mata i mor durant dècades, des del 1950 i fins avui, vegeu l’enverinament de pel·lícula a l’aeroport malai de Kuala Lumpur al germà del líder nord-coreà. Si volen donar un cop d’ull a la causa de tot, busquin aquesta línia geogràfica al mapa i trobaran que al seu pas pels confins d’Àsia la feliç ratlla, aparentment innocent i neutra, travessa la Península de Corea. Aquest és el problema. Allò més que un lloc és un no-lloc, perquè allà s’hi va establir una terra de ningú per separar el país asiàtic, que havia estat ocupat pel Japó durant la guerra i que els acords soviètico-americans van condemnar a la divisió al final del conflicte. Els del lloc no acceptaven aquesta línia com a permanent i el 1950 Stalin va permetre Kim Il-sung, que governava la Corea comunista del nord, envair la part sud. El líder soviètic se sentia fort perquè l’URSS ja havia realitzat el seu primer assaig atòmic amb èxit i creia que els Estats Units no intervindrien en una zona d’escassa importància estratègica. S’equivocava i avui els coreans continuen pagant-ne les conseqüències.
Una guerra pot sorgir per una línia al mapa, però també per una beguda que aixeca espurnes. Encara que la sang no va arribar al riu, el vi roig de Bordeus sí que amenaçava de desbordar-se de les botes enmig de l’emoció i l’acalorament dels seus viticultors francesos dels anys 50, que el veien amenaçat per la popularitat de la Coca-Cola. Com ho senten. Malgrat que avui ens sembli ubiqua, fins aleshores no s’havia fet popular a Europa, gràcies a la publicitat gratuïta que li feien els soldats americans, que no se sap per què la preferien al borgonya. La indústria vinícola francesa creia que la beguda carbonatada podia substituir el vi i la “guerra de la Coca-Cola” va arribar al seu Parlament, on els comunistes van demanar-ne, ras i curt, la prohibició. Al cap i a la fi, era un símbol de l’imperialisme.
Quedava demostrat que perquè existeixi un bon símbol cal un bon enemic. A Espanya en teníem un des de fa segles: la Pèrfida Albió, Anglaterra. Feia massa temps que estàvem irritats per l’Armada Invencible, per Trafalgar o per Gibraltar i, per curar-ho tot, res millor que un bon gol. Al Mundial del Brasil, en ple Maracanã, Telmo Zarra l’hi va marcar al porter Williams i va classificar per primera vegada Espanya per a unes semifinals. La revenja es va servir tan freda com una bona sangria. Incruenta, of course.