La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lapsus càlami
Quina gent, quines coses, quantes emocions. La boca seca, molt seca del fiscal Pedro Horrach. La levitació gairebé carmelitana de l’advocat Miquel Roca. L’infantilisme festiu d’alguns manifestants. L’oportunisme cada cop més descarat i groller de massa polítics. Els insults a Robert Masih, senador d’origen indi d’ERC, que va arribar a Espanya l’any 2005 i que ja és més català, independentista i republicà que el difunt jutge Santi Vidal i l’astut, però no prou, Oriol Junqueras. Quantes, quantes emocions. Per cert, el sobtat o gairebé immediat patriotisme català d’alguns indis i pakistanesos és encara més veloç que el d’alguns argentins i uruguaians.
O sigui, que trobar-me en una exposició o a la Diagonal amb l’economista Josep Maria Bricall o amb el cirurgià Ramon Espasa em reconforta. La seva presència sembla voler recordar-me que fins i tot en la política sempre hi ha hagut persones dignes. I, per descomptat, intel·ligents. Bricall i Espasa van ser consellers amb cartera del Govern presidit per Josep Tarradellas, a qui sembla que aquest any la Generalitat recordarà oficialment. D’ell o, com a mínim, del seu retorn a Catalunya. L’organització dels actes commemoratius del retorn de Tarradellas a Catalunya serà responsabilitat de Montserrat Catalan, que va ser 10 anys secretària de Tarradellas i 35 responsable de l’arxiu que guarda la seva memòria al monestir de Poblet. Sense aquesta dona intel·ligent, discreta, lleial i capaç, l’arxiu de Tarradellas potser seria avui només un voluntari oblit molt ple de pols, és a dir, un reeixit i descarat afany a eliminar part de la història recent a Catalunya. Però Catalan, sempre ajudada per la Diputació de Barcelona, la seva gran aliada, ho va impedir.
Si parlo avui de Montserrat Catalan no és només perquè s’ho mereix sinó perquè fa uns dies vaig acompanyar una col·lega italiana a visitar el monestir de Poblet i, ja que hi érem, a gaudir dels calçots, una cosa que potser no entusiasmaria sant Robert de Molesme, fundador del Cister, però que sí que va entusiasmar la meva amiga. A Poblet, sempre que transito per la plaça de la Corona d’Aragó, acostumo a pensar en aquells bibliotecaris que manaven als scriptoriums i que sabien que el millor pergamí era el de pell de vedell de llet. Cap monjo copista no podia corregir el que ell considerava un error en el text que estava copiant. Únicament podia corregir els errors comesos per ell, els propis. Per això raspava amb molta cura l’error, el lapsus càlami, amb una fulla i hi aplicava una barreja de llet, calç i formatge.
Quan ens dirigíem als calçots la meva amiga italiana em va parlar de Poggio Bracciolini, secretari apostòlic de diversos papes i autor, entre altres llibres, d’Hypocrisia. El 1417 va començar a recuperar manuscrits antics en alguns monestirs, és a dir, que es va convertir en una mena de caçador de llibres. Stephen Greenblatt el va convertir en el protagonista del seu extraordinari llibre El giro. Jo, a la meva amiga italiana, li vaig parlar dels possibles remordiments d’un abat, que, com a home culte, sap fins i tot que a l’antiga teologia dogmàtica ara se l’anomena teologia sistemàtica, potser per dissimular. Tots som capaços de cometre algun lapsus càlami. Fins i tot un abat.
montserrat catalan “Sense aquesta dona lleial i capaç, l’arxiu de Tarradellas seria un voluntari oblit”