La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Russos, xinesos i coreans ens estan fent fora de la terra”
Edat? Els meus anys? Generacions! Som ja set generacions de Delbeck fent vi: això és tradició i, quan la comparteix tot un poble, es converteix en cultura. Vaig néixer a la Rive Droite, Saint-Émilion, Bordeus. Com es fa per millorar una vinya? Doncs cal t
Quina és la millor fórmula de brindis que recorda? La que inclou el so del vi. Jo l’acosto a l’orella i li faig un copet amb el dit...Així...Clin!, a la copa per poder apreciar-lo.
I el seu millor brindis? La goteta de Château Ausone del 1970 que li vaig posar a la meva filla als llavis tres dies després de néixer.
Emocionant. Va ser un encreuament màgic de generacions i èpoques. La meva filla, que ja en té 30, s’ha casat amb un gran viticultor i estem treballant junts. Nosaltres passem: la cultura roman.
De quan ve la seva? Ja som sis generacions de vignerons de la Rive Droite, Saint-Émilion. La meva família va treballar per als de Montesquieu, el filòsof il·lustrat, que al château tenia vinyes magnífiques.
No va pensar mai a fer una altra cosa?
Sí, de jove vaig ser una mica terrorista...
...! Vaig estudiar Agronomia i fins i tot vaig arribar a pensar de no fer-me viticultor.
També és una professió digna. Sens dubte, però no seria tan feliç com soc ara. Vaig poder rectificar just a temps i vaig tenir la sort d’entrar com a aprenent a Château Belair.
Un altre celler mític. Allí vaig aprendre durant quatre anys fins que un dia el director va morir. I la senyora Helyett Dubois-Challon, que havia enviudat i heretat Belair i part d’Ausone, em va cridar al despatx...
Quants anys tenia, vostè? Vint-i-dos! Em va preguntar si em veia capaç de convertir-me en el regisseur, el viticultor en cap d’aquells crus classés: Château Ausone i Château Belair... als vint anys!
Suposo que vostè va fer un pas endavant. Al contrari, li vaig dir que jo no estava preparat. I ella va contestar que per això m’escollia a mi, perquè sabia que li contestaria això, però també estava segura que sí que ho estava.
I va funcionar? Durant 33 anys vam tenir una magnífica relació i els nostres vins també se’n van beneficiar. Tant que, quan va morir el 2003, em va deixar com a hereu de tot...
Enhorabona!
...Pero no només a mi; també a l’Estat francès.
...? L’impost de successió a França m’obligava a pagar el... 60%! del valor de la finca.
La veritat és que... quin paio!
Vaig demanar un crèdit a la banca per poder seguir Ben fet. endavant i vaig començar a pagar-lo. Avuianys no per n’estic tornar-lo,tan segur. però... Vaig Aghh! lluitar No duranthi havia sis maneraEls interessosde sobreviure.ens ofegaven.I vaig haver de vendre.
Em Sis van anys arribar potser ofertesera poc multimilionàriestemps. de xinesos, de viticultorscoreans i russos. francesos, Vaig vendreels Moueix,a una que famíliaja
eren Doncs amos ambde Petrus, Belair Magdelainei Ausone, repòquer.i Trotanoy. Els però homesles vinyes compren, continuen venen,i la treballenseva culturai moren, amb ells.al compradorNo vaig vendreque més per s’acostavala xifra mésa la alta, meva però manera sí d’entendre el vi i el món.
Què va fer després? Deprimir-me. Molt. Em van haver d’ingressar en un sanatori durant uns mesos.
Ho sento. No ho senti. Vaig tornar a les vinyes. Vaig comprar amb la meva filla una finca petitona de 40 hectàrees de Saint-Émilion, pomerol i bordeus. I ella es va casar amb el copropietari de Château Angelus, Mathieu de Boir.
Felicitats! I va arribar el meu net Simon, la setena generació, el futur. Avui fem el Château Tour du Pas Saint-Georges-Saint Émilion. La meva filla és millor que jo amb els números.
Les xifres de la viticultura a Bordeus ja són astronòmiques. Perquè les grans multinacionals, les companyies d’assegurances i la banca necessiten invertir sumes ingents per diversificar els riscos i paguen preus desraonats per les vinyes...
És la globalització. I així disparen valors cadastrals i, en conseqüència, els impostos. I els petits viticultors ja no podem pagar l’impost de successions. Ens fan fora els milionaris xinesos, russos i coreans.
Poden acabar fent d’empleats experts. Però el món hi perd. Per apostar per un vi a llarg termini has de sentir-te propietari i treballar per als fills i els nets. Això és tradició que esdevé cultura quan la comparteix tota una societat.
Com es consolida aquesta cultura? Res de modes ni revolucions. Res de batzegades, això s’aconsegueix pas a pas: amb un conjunt de canvis que, a la llarga, són l’evolució.
No hi ha cap moda bona? Les modes van i venen, però no fan progressar: la del crític Parker, l’oxidació, la bota, l’extracció... L’última és el vin nature. Però el vi és cultura, no natura: la vinya salvatge només creix per procrear, no per donar bons vins.
L’home va fer la vinya a la seva mida. Som adaptació; fa 20 anys jo ja buscava vinyes velles a Bordeus per adaptar-nos a l’escalfament global: carmeneres, petits verdots, certs malbecs... Ara aporten acidesa i compensen els excessos del merlot... Equilibri!: aquesta és l’estrella que ens guia cap al futur, encara que totes les altres coses canviïn.